Possiblement Spielberg no n’és conscient, però la seva darrera pel·lícula, Lincoln, explica a la perfecció els principals drames del nostre país: l’orgull, la intransigència i la manca de perspectiva històrica. El film d’Spielberg narra el procés d’aprovació de la Tretzena Esmena de la Constitució americana que abolia i prohibia l’esclavitud dins dels Estats Units. La pel·lícula mostra com durant el llarg procés de negociació de l’esmena el principal escull per aprovar-la no eren els rivals del partit demòcrata sinó l’orgull d’alguns membres del mateix partit republicà que prioritzaven l’essència i la pulcritud intel·lectual enfront de les necessitats més immediates.
Thaddeus Stevens, líder de la facció radical del partit republicà –i per tant , un antiesclavista convençut- ha de renunciar momentàniament a la seva pròpia consciència per acabar obtenint allò que durant tants anys havia estat perseguint: l’abolició de l’esclavitud. El dilema era estar a favor de la igualtat jurídica de les races o estar a favor de la igualtat de les races. La primera fórmula garantia el consens. La segona no, ja que segons alguns congressistes podia acabar desencadenant en el sufragi universal de negres i dones, un fet impensable a l’amèrica de mitjans del segle XIX. Stevens havia estat defensant durant tota la seva carrera política que totes les races eren iguals davant de Déu, però en el moment més decisiu de la seva vida s’acaba mossegant la llengua i diu que està a favor de la igualtat jurídica. El resultat, però, és el desitjat: s’acaba aprovant la la Tretzena Esmena de la Constitució americana i s’aboleix l’esclavitud.
¿Els sona tot aquest debat semàntic i com l’orgull d’alguns benintencionats pot acabar fent descarrilar un procés històric? Fa uns dies la CUP no va votar favorablement a la Declaració de Sobirania perquè volia que aquesta parlés dels Països Catalans i que exclogués Catalunya de la Unió Europea. Però bé, la votació de la CUP no és un fet aïllat. De casos com aquests n’hem viscut i en viurem. Observarem com es fan manifestos per demanar que el futur Estat català no tingui exèrcit (abans de tenir l’Estat) i viurem concentracions exigint un Estat socialdemòcrata, republicà, feminista i altermundista. Moltes reclamacions desitjables, però que poden acabar esdevenint un brindis al sol. Poesia i retòrica que es pot convertir en un entrebanc.
Necessitem, per damunt de tot, perspectiva històrica. El temps i les forces són limitades. Espanya juga, nosaltres som més petits i necessitem prioritzar. Ho hem de tenir molt present per evitar els debats improductius i abandonar la testosterona estèril. Hem de recordar que Thaddeus Stevens ha passat a la història per haver contribuït al final de l’esclavatge i no per renunciar, durant uns instants, a la la igualtat total de les races.
