La llei estableix sancions molt contundents per als esportistes que es neguin a competir sota bandera espanyola quan són convocats. Fins i tot poden arribar a retirar-li la llicència, de forma temporal o definitiva, a qualsevol atleta pel simple fet de renunciar a vestir-se amb la samarreta d’Espanya. És una mena de servei civil obligatori que, de la mateixa manera que el militar, exigeix el jurament d’una bandera forçosa, a la qual és imperatiu servir i, sobretot, glorificar.
La gran duresa de les sancions previstes indica les dimensions del fracàs espanyol. Són conscients que molts atletes catalans -i d’altres nacionalitats- preferirien competir amb els seus símbols i que no ho fan per pura coacció. Per això quan es troben davant dels nassos un cas flagrant com el de Roser Tarragó -o el d’Àlex Fàbregas als Jocs de Londres- es produeix una espiral d’histèria col·lectiva que desemboca en forma d’allau d’insults a les xarxes socials. És la seva policia dels sentiments.
I és aleshores quan comença l’assetjament per internet, quan s’exigeix l’autoimmolació esportiva a qualsevol atleta català que no tingui la mateixa adscripció nacional que Fernando Alonso o Sergio Ramos. I l’estat, sempre sense fer soroll, fa callar companys, seleccionadors i dirigents federatius perquè aquell esportista es quedi sol, perquè passi por… I és per tot això que volem un estat que sigui català però, per sobre d’això, que sigui democràtic.
