Des del passat dissabte que al Concert de la Llibertat no han deixat de sorgir-li intèrprets. Gairebé hi ha més veus opinant que cantant. El sobiranisme té tot el dret del món a organitzar ‘actes màgics’, a dotar-se de l’èpica que vulgui i a mirar de projectar una imatge d’unitat al món, encara que al final tot s’acaba resumint en una sola proposta: tenir el dret a decidir si Catalunya ha de ser o no un poble sobirà. Les multituds enceguen. Gairebé cent mil persones no són poca cosa, però tampoc no són res més que un terç dels que van votar nul o en blanc a les passades eleccions…
Els Concerts per la Llibertat estan molt bé, encara que és millor votar i fer política: un concert per una causa política no pot deixar d’evidenciar un fracàs de la pròpia política, que aboca la gent a fer concerts o a enfilar-se als arbres.
No hi ha cap país lliure que faci concerts, ni cadenes humanes, ni manifestacions, ni posi les pubilles amb els pits a l’aire. En tota manifestació d’obscenitat col•lectiva hi ha un fracàs dels mètodes moderns. La democràcia existeix perquè no s’hagin de fer concerts ni balls ni baralles de gossos: el fracàs de la democràcia ens porta a fer pantomimes i discursos, i a sentir-nos víctimes o elegits. I no som ni una ni altra cosa.
Al contrari del que diu Muriel Casals, no crec que siguem cap ‘somni’. Ni perseguim un somni ni som cap somni, doncs. Jo només conec gent real: amb desitjos i frustracions ben palpables —que sovint es mesclen amb el sobiranisme des d’una ingenuïtat filo-anarquico-col•lectivista que fa feredat…—. Precisament es tracta del contrari: de despertar del somni, i de despertar-nos a nosaltres mateixos. Això del ‘realisme del poble català’ no és res més que una altra fantasia.
Tampoc no som cap poble elegit, ni ens ha triat cap Déu ni està escrit enlloc —en cap providència de la llibertat, en cap ‘dinàmica de la Història’— que Catalunya hagi d’acabar en un lloc o un altre. Tot depèn de vots i d’arguments, de lligar consensos enraonats, no cartolines de colors ni semicorxeres. Vaig veure més fervor el passat dissabte que en passades nits electorals. Que ens emocioni més Peret que qualsevol dels nostres polítics sobiranistes —encara que sigui el més tronat— no deixa de ser bastant lamentable.
Davant de tanta llagrimeta i tant de gregarisme és millor despertar i dir les coses pel seu nom. Fer un concert ‘per la llibertat’ és com treure un sant perquè plogui. Les coses no funcionen d’aquesta manera, almenys si sortim d’una certa mentalitat de botifarrada popular i comencem a treballar com una democràcia moderna: valorant la complexitat de les realitats, dels parers, dels votants i de les situacions. Muriel Casals s’hauria d’afiliar a un partit polític: va demostrar que sap llegir discursos. Pensar-se, però, que això sobrepassa la política, que ‘això és un procés de la gent del carrer’, i que superarà amb generositat i petons i cançons les formes de gestió i d’acord polític més o menys habitual és caure en un populisme embriagador, potser comprensible en calent, però indefensable a la llum d’un cert realisme o en la ploma d’algú que pretén un punt de clarividència.
Si a la pròxima convocatòria electoral un candidat a la presidència de Catalunya és capaç de muntar una festa cívica entorn del seu missatge com la del passat dissabte començarem a anar bé. ¿Quan hi ha hagut un míting electoral amb 90.000 persones en aquest país? Si estem allà on estem és per culpa d’aquestes mancances, que podem dissimular emocionats, plorant o tancant els ulls, o bé empetitint-los perquè així sembla que aquella cantant és encara jove i bella, com quan cantava contra Franco.
Jo no crec en la màgia, ni en els cercles místics de la gent de bon cor que s’agafa la mà i té un moment de comunió divina amb una força transcendental: el paradís perdut, la puresa, etc. M’agrada la política precisament perquè no m’agraden les multituds. I no crec que ‘el poble’ —massa fantasmal— perquè crec en la ciutadania: una individualitat lliure i responsable que pensa per si mateixa.
M’agrada el diàleg i la reflexió precisament perquè no m’agraden els clams ni els crits ni les pallassades arbitràries. M’agrada anar a votar precisament perquè no vull que ningú em confongui amb un hooligan de res, ni que se’m manipuli amb una xiulada o posant-me sota una bandera que no és la meva. Quan deixem de parlar en termes de ciutadania i votació és quan surten els intèrprets del ‘poble’, els saberuts que saben què és i què vol i què pretén, i aquests sempre fan parlar ‘el poble’ sota la melodia que més els satisfà.
Entre el populisme del sí i el del no —entre el kitsch i la cursileria— hi ha una ciutadania que no té més remei que confiar en les lleis i en els procediments que aquestes poden obrir per facilitar noves quotes de llibertat sobirana. La consulta és perquè parlin els ciutadans, perquè sembla que ‘el poble’ ja ha parlat, sempre entre cançons, poesies i articles escrits per adular les masses.
També trobo ofensiu que es felicitin per l’acte perquè ha estat cívic, pacífic, tolerant, etc. Com si s’esperés una altra cosa, o fes falta repetir el mateix que passa quan ve Bruce Springsteen o U2 per adonar-nos que tampoc som un país de bàrbars. Cada cap de setmana s’omple pacíficament el Camp Nou per veure uns futbolistes que després fan gloriosa la selecció espanyola… Necessitem votar.
