Construir un país sense debat és com fer una casa sense ciment. I a Catalunya som gent de debat i no ens estarem de fer tots els que calguin per construir el model de país que entre tots considerem més bo, més just i més equilibrat. Hem començat el tram final —que fa pujada— del camí de la independència. I som en un moment delicat perquè la línia que separa lèxit del fracàs és molt prima. Algunes veus —jo també— demanem concentrar-nos a fer els passos que ens apropin a la independència i mirar de deixar en un segon pla les visions i les ideologies particulars per evitar obrir lluites que ens poden dividir.
Ara bé, deixar en un segon pla no vol dir aparcar. Vol dir que aquestes visions diferents de com ha de ser el país no hem de deixar mai que ens allunyin de lobjectiu comú de la independència. Per dir-ho duna altra manera, hem de fer un pacte no escrit que ens comprometi a treballar per la independència encara que no estiguem completament dacord amb les formes que prengui el nou estat.
Hom podrà al·legar: Si hem de tenir un estat governat per capitalistes i financers, ja sel poden confitar! I un altre respondrà: Doncs jo, si es tracta de fer la revolució bolivariana a Catalunya, prefereixo que ho deixem estar. Uns i altres han de ser ben conscients que els seus objectius polítics tindran més opcions de prosperar en una Catalunya independent que no pas dins lestat espanyol. Per això, també cal un compromís de tots amb la construcció dun model destat plenament democràtic, on totes les propostes que respectin els principis dels drets humans i de la democràcia puguin prosperar si així ho vol la majoria. La meva proposta —des de labsoluta modèstia— és que cal vertebrar el procés i el consens de lindependentisme en dos eixos centrals: llibertat i democràcia.
Però, com deia al principi, per construir un país cal debatrel. I demanar que saparquin les opinions sobre com ha de ser la Catalunya lliure és acceptar que el model destat el decideixin uns pocs. I això sí que seria un error considerable. Hem daconseguir que el debat sobre tot allò que ens preocupi del futur estat es faci amb respecte i amb la premissa que ladversari també vol el millor per al país. La fórmula constructiva dun debat és aquesta. Si pensem que aquell que defensa una opinió contrària ho fa per destrossar o per egoisme, ja no cal que comencem el debat.
Quins debats he vist que tenien requesta i eren censurats amb el pretext que divideixen i no convenen? El de les llengües oficials, la pertinença a la Unió Europea, les relacions amb la resta dels Països Catalans, lexèrcit i el model de seguretat, un possible model econòmic alternatiu, lenergia nuclear, el model descola pública/privada, etc. Estic convençut que totes aquestes qüestions es poden debatre en un terreny de respecte i construcció.
L’això no toca de l’independentisme és un discurs negligent que podria tenir conseqüències molt negatives per al futur estat català, precisament. Perquè construir un estat i un país des del silenci, des de les imposicions o des dels pactes de palau és menystenir la maduresa civil dels ciutadans. I, en canvi, estimular el debat i la participació és donar vida i riquesa al projecte i és una manera d’aconseguir la implicació de més i més gent en el camí. Gent que es farà responsable del destí col·lectiu del nostre poble perquè també l’haurà pogut dibuixar. No hem de tenir por: debatre és construir.
Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics. (Joan Fuster)
