La majoria dels partidaris de l’eufemístic dret a decidir o de la independència sense més no entenen aquesta eterna partida de ping-pong que no beneficia ningú i que perjudica tothom
Els sorolls excessius han convertit el procés sobiranista en una jungla on refilen tota mena d’ocells i ressonen també tota mena d’ocellots. Començant per aquells que han de liderar-lo i acabant per la darrera mona de l’última sigla política. Qui no en diu dos en diu tres. Caldria que Convergència i Unió servessin silenci unes quantes setmanes, acordessin una sèrie de punts en comú i s’estalviessin les divergències i les desunions constants.
No passa cap setmana sense que el líder d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, no aigualeixi el vi sobiranista amb tres o quatre declaracions poc o molt contradictòries amb el rumb que ha marcat el president de la Generalitat. Declaracions que solen ser rebatudes des de les línies de Convergència i que alhora són repicades per algun dirigent democratacristià. Artur Mas sol quedar-ne al marge i, si alguna vegada se sent obligat a intervenir-hi, és per reiterar que Convergència i Unió s’entenen en l’essència de tot plegat. D’acord, però les anades i les vingudes cansen i desconcerten.
La majoria dels partidaris de l’eufemístic dret a decidir o de la independència sense més no entenen aquesta eterna partida de ping-pong que no beneficia ningú i que perjudica tothom. O potser sí: beneficia els detractors del procés que defensen, almenys en aparença, tant Convergència com Unió.
No cal dir que tots els altres partits s’han sumat a la partida del soroll. El PSC ha obert una extravagant campanya a favor de la reforma constitucional federalista, que el PSOE contesta i replica en cadascun dels punts que fixa Pere Navarro. El PP ha emprès una croada de conscienciació “constitucional” carregada de corneta i tambor. Ciutadans no perd cap oportunitat de traure pit i cresta unionistes amb una agressivitat verbal que recorda temps benauradament passats. Esquerra Republicana intenta moderar les pressions sobre el govern però tiba tant com pot la corda sobiranista…
Si els partits polítics que defensen el dret a decidir a Catalunya pretenen que algú se’ls prengui seriosament, a ells i al procés, haurien de desenredar la troca. Només caldria que deixessin de brogir una mica. És realment curiós que en el moment en què les entitats i les organitzacions socials sobiranistes han trobat els llocs amables on coincidir, fins i tot amb les declaracions, l’espai polític s’ha convertit en un vesper que pot acabar traient tota la credibilitat als anhels de llibertat que expressen la majoria dels catalans.
