Semblava que no es decidirien mai, però al capdavall, la realitat els ha pogut. Després de viure anys i panys instal·lats en aquell miratge de la ‘Catalunya real’ i aquell altre dels ‘problemes que realment preocupen a la gent’, l’unionisme no ha tingut més remei que entrar en el joc de la consulta.
De moment, ho fan com si no ho fessin, tot assegurant que no perdran ni un segon en aquest tema, la qual cosa ja suposa que s’hi fixen i que hi dediquen temps, i ja han engegat diverses iniciatives dedicades directament a evitar l’exercici del dret a decidir i a atacar les diverses iniciatives sobiranistes.
Ha plogut força des d’aquells butifarrèndums que pretenien fotre’s del procés català, i a poc a poc, l’unionisme ha acabat acceptant que la seva única raó de ser és la defensa del nacionalisme espanyol, la qual cosa explica l’existència de Ciutadans, partit creat expressament per a defensar els interessos nacionals espanyols a Catalunya, i el manteniment del Partit Popular, una formació que sempre ha tingut el seu espai polític ocupat en l’arc ideològic per Convergència i Unió.
Encara haurà de ploure una mica més fins que acceptin que és més legítim defensar el ‘no’ en una votació que el ‘no’ a la votació, però a poc a poc s’adonaran que l’única via lògica en un sistema democràtic és acceptar que la ciutadania parli, i que aquesta ‘Catalunya real’ que tant reclamen vol la independència. No passarà gaire temps que els podrem donar la benvinguda al joc democràtic per decidir el futur d’aquest país.
