Miri que té un nom bonic, senyora María de los Llanos de Luna; si més no, té un nom entre senyorial i evocador que es podria relacionar amb moments ben romàntics. Tanmateix, quan sona el seu nom, senyora María de los… etc., en lloc de sentir-me embolcallada pels meus records més tendres, sento com tot d’una se m’arrissen els cabells, i així es queden fins que m’oblido de vostè.
Vostè és sevillana, oi? I va estudiar a Múrcia i després va venir a viure a Catalunya. L’atreia la nostra terra per alguna raó, suposo –si no, no hauria vingut, és clar-. I es va integrar de ple al Partit Popular. No, això no l’hi retrec, només faltaria, hi ha d’haver gent per a tot i de totes menes, i és tan legítim ser del PP com del Partit de Pijos, per dir alguna cosa.
Però sí que no acabo d’entendre aquesta obsessió seva per destruir tot el que fa que aquesta terra, la nostra, sigui el que és, i tot el que fa que nosaltres, els catalans, siguem el que som. Trobo, senyora María, que té una manera ben estranya d’estar agraïda a la seva terra d’acollida i de fer-se estimar pels catalans. Si fos a l’inrevés i jo anés a la seva, de terra, no ho faria ben bé igual, ja l’hi dic.
Si no m’he descomptat, la seva última heroïcitat és la de presentar un recurs contra Vic per defensar la sobirania fiscal. Una de més. Ja no li comento les altres, no cal. La seva actitud, senyora, és trista. Sí, trista. Perquè amb aquestes coses que fa, és evident que no li agraden gens els catalans. I això de viure entre gent que detesta deu ser molt trist.
Se m’acut que potser vostè, de petita, va tenir una experiència traumàtica amb algun català dolent que li va omplir de tenebres els seus somnis de criatura. Si és així, demano disculpes en nom de la resta de catalans que, malgrat tot, no en tenim cap culpa. I si realment és una persona traumatitzada, li suggereixo que s’ho faci mirar perquè això s’arregla –la ciència fa miracles- i vostè pot ser molt més feliç del que ara és i treure’s aquest odi que impregna tots els seus actes contra els que l’envolten.
Els que tenim ascendència catalana de sempre no fem distincions amb els que són catalans de primera o segona generació. Tots ens sentim igualment d’aquesta terra i faríem el que fos per ella. Però vostè, senyora María, ha arribat disposada al veni, vidi, vici. Dit d’una altra manera: de fora vingueren i de casa ens tragueren. Doncs miri, els Veni i vidi, d’acord, ja els té. El vici, senyora María, no perdi el temps, que no l’aconseguirà. I l’hi torno a dir, faci-s’ho mirar.
(Si no entén l’article, demani a algú que l’hi tradueixi)
