Després de veure i patir el joc ras i la guerra bruta – del tot s’hi val – per part de l’unionisme. Tant del d’allà com del d’aquí. No puc entendre aquest complex que s’ha instaurat dins l’independentisme a l’hora d’expressar totes i cadascuna de les avantatges d’una Catalunya independent.
Mentre alguns experts, com són el membres del Col·lectiu Wilson, o els dels CCN, s’escarrassen en demostrar amb l’objectivitat de les xifres, no sols la viabilitat d’una Catalunya independent, sinó com de convenient seria aquesta per sortir el més ràpid de la crisi. El que suposaria el fi o el principi del fi de molts dels patiments de la nostra societat.
No entenc, per què un bon nombre de tertulians – manifestament independentistes – tan en la ràdio com en la televisió, en pic algun unionista treu en to cínic i burlesc, el recurrent argument de, “és clar, com que la independència seria la panacea de tots els mals…”, els hi agafa una cosa estranya. No sé si és penediment, o si és vergonya a ser titllats de demagogs o simplement descreença.
El cas és, que els fa saltar com si portessin un motlle al cul, dient, “no, això no, això no ho diu ningú… jo no ho he dit això”… Home!, si us plau! Ningú ho diu? Ningú, no ha posat de manifest la principal causa de tots els nostres mals, España? No em voldran fer creure que no han llegit cap dels llibres a favor de l’independentisme? El dia de Sant Jordi n’havia per triar i per remenar. Van ser dels més venuts.
No tenen coneixement del que expliquen els dos grups o entitats que he esmentat abans? Ni han vist cap programa de “Singulars” o de documentals, on reconeguts economistes a nivell mundial, ens han exposat amb xifres la magnífica oportunitat que se’ns obriria amb l’estat propi? És que a cas ens estarien mentin o és tan sols que no hi creuen? Si no ho creuen, d’acord, que no ho diguin. No necessitem mercenaris de la propaganda tal com fa l’unionisme. Però som molts els que si ho creiem i veiem en la independència la millor manera de sortir de la crisi i començar a crear llocs de treball.
Per això ens fa falta que els pro-independentistes amb accés als mitjans de comunicació hi creguin i quant sentit dir als unionistes que el govern no està fen res per sortir de la crisi, els hi girin l’argumentari en contra, deixant clar, que de la crisi només ens en sortirem amb la independència, tal i com ho afirmen la majoria d’economistes del país i de fora d’ell. Han d’evidenciar que de l’únic que es pot acusar al govern actual i als seus socis, és de no accelerar el procés i allargar d’aquesta manera el patiment de molts catalans.
D’estar esperant una dilatació en el marge de l’endeutament, enlloc d’exigir els diners que se’ns deu. Si a l’unionisme català li importes el més mínim la gent d’aquest país i volgués acabar amb la crisi i el sofriment de debò, el primer que hauria de fer és col·laborar a exigir tot el que se’ns deu des de Madrid. Així si és podrien fer els pressupostos que tant demanen, i sense retallades. O és que sense les retallades perdent tot el seu interès? Què prefereixen, que es facin trams d’AVE per Galícia o Extremadura amb els diners ens deuen? Han de ser prioritàries aquestes infraestructures que després no poden ni mantenir, a les necessitats de salut i educació dels nostres fills, per exemple? De ser així, si és això la solidaritat amb la que creuen i vol l’unionisme que ho diguin, o almenys se’ls hi hauria de preguntar sempre que hi hagi ocasió, si és això el que volen, que de ben segur ho sembla.
Per què no posen en la seva prioritat fer pinya per demanar al govern central que paguin el deute? Consideren quan el govern d’España és queda dels imposts dels catalans amb una quantitat superior al que costa tot el sistema sanitari i d’ensenyament de la Generalitat, és sols solidaritat i no un espoli? Si l’unionisme sap una manera millor de sortir de la crisi, deixant de banda la independència, que ho diguin. Que ho diguin i ho portin ben detallat en les pròximes eleccions, a veure a quants incauts poden enganyar?
No és pot ser tan mesquí d’ignorar tot el dèficit de les balances fiscal i tot el que l’estat està deixant de pagar, per fer veure que tota la misèria és producte d’una mala gestió i aprofitar-ho per exigir que desmantellem totes les estructures d’estat que són les que precisament ens poden treure d’aquesta situació tan agònica. Avui la seva traïdoria, ja posa en joc coses tant sagrades com la salut, la gana i l’educació. Demà, vés a saber!, fins on poden arribar.
Que tot està per fer i res és impossible.
