Són mals temps pels que han volgut fer carrera política! Qui hauria pogut preveure, de l’alcaldia de l’Hospitalet estant, i des de l’oposició del PSC de Sant Feliu de Llobregat, que aquells frikis tan exòtics de l’estelada esdevendrien de sobte el centre polític del catalanisme?
Si al menys hagués estat només CiU i ERC s’hauria pogut esbombar allò dels “burgesos i els aspirants a burgesos”, però… i els de l’extrem antisistema que abans eren part del colorit paisatge marginal i contribuïen a centrar la percepció del rol sociata? Malament rai! També aquests, de sobte, es transmuten en una monja mediàtica i en tres diputats al Parlament mostrant dignitat i seny, i tots plegats també amb estelades! Fins i tot dins d’ICV hi ha un grupet independentista amb una certa influència!
Tanta transversalitat independentista ha deixat el PSC amb el PP, Ciutadans i PxC. El pronòstic no pot ser pitjor, perquè mantenir-se reivindicant, per una banda, un Federalisme que només volen alguns catalans (atès que els espanyols en són tan contraris que van “raspallar” tot allò de l’Estatut que en feia tuf), i, per l’altra banda, la curiosa teoria de la direcció del PSC segons la qual el dret a decidir només es pot exercir quan ens ho permeti l’amo, és complicat. És mantenir-se numantinament reivindicant arguments tan contradictoris que, molt probablement, acabaran convertint-se en un convit a la desintegració del PSC.
Mal lloc i mal moment per consolidar carreres polítiques treballades des de jovenetes. Els que ya estan mig retirats, com en Joaquim Nadal, es poden permetre el luxe de dir que, tot i no haver-se sentit mai independentista, ara no veu cap més opció que no sigui votar sí a la independènicia, però, els altres, els i les que esperaven continuar escalant, es troben que ja han fet tard per passar-se a l’independentisme continuant sent cap de ratolí. Per això, la solució, quan la coherència, el sacrifici i l’esperit de servei estan distrets, pot ser analitzar-ho des d’un punt de vista més comercial, és a dir, identificant un grup prou considerable de clientela i, a continuació, es tracta d’oferir-se a satisfer les seves necessitats imperialistes: és evident que el lerrouxisme té una certa parròquia electoral, i aquesta, si badem, acabarà anant a Ciutadans. Així, doncs, quan el PSC hagi saltat a trossos, és probable que el partit de Rivera acabi fagocitat pel PSOE pur i dur, l’espanyol.
En conclusió: no hi ha temps per passar-se a ERC i fer-hi carrera, però encara hi ha temps per barallar-se per les molles del xiringito espanyolista. És millor ser cua de ratolí que no ser cua de res, i, per tant, potser és el moment per començar a fer mèrits amb campanyes com “No a la independencia”, opositant per les engrunes de l’esmicolament sociata. Núria Marín i Lourdes Borrel, on sereu d’aquí a deu anys, entre la ciutadania d’un poble orgullosament lliure o en una oficina de Ferraz?
