El gran argument unionista, doncs, és qüestió de volum .Ande o no ande, caballo grande
L’independentisme català ha demostrat en aquests darrers mesos que la crisi del llibre es pot salvar amb un tema que enganxi, enormes dosis de raons i molts quilos de pasta de paper. N’hi ha de tots els gustos i de totes les tendències. Fets des del domini acadèmic d’un aspecte concret, des de la més bona voluntat o des del sentit més descarnat de l’humor o de l’oportunitat. No hi ha editorial que se n’escapi. Si algú vol saber per què no val la pena que Catalunya es mantingui unida a Espanya, pot triar especialitat, autor i fins i tot paranoia. N’hi ha per a tothom. Només es troba a faltar, de tant en tant, alguna obra més en castellà. Encara que sigui debades, per allò de “No hay peor sordo…”.
Tot això, d’un costat. I de l’altre? De l’altre, poca cosa. Algunes obretes fetes des del cansament, la displicència i el desmenjament. Si no en tenen ganes de parlar, si no paguen la pena, per què les escriuen? I alguna supuració de pus o bilis que més val evitar-se. Fins i tot des de les files dels més adeptes a la unió.
El problema de l’independentisme és que té les raons i els arguments, però no sap com ni de quina manera es concretaran. Perquè al darrere de qualsevol teòrica –per molt ben fonamentada que sigui– sempre hi ha la política. I la política ara a Catalunya es debat entre patiments i prevencions. El problema de l’unionisme és que té la política, però no té les raons ni els arguments.
I si algú es pensa que aquesta és una declaració de rebel cegat per l’entusiasme, faria bé de repassar a la jungla digital les declaracions sobre la qüestió del president d’Espanya. Aquest dissabte, jugant a casa, Mariano Rajoy va intentar dissuadir el sobiranisme català apel•lant a les mides. Les pàtries “petites” no tenen res a fer a Europa. Però, si es tracta de grandària, Gibraltar no hauria de moure’s d’on és. Per a grandesa, la del Regne Unit de la Gran Bretanya. Espanya, al seu costat, fa riure.
El gran argument unionista, doncs, és qüestió de volum. Ande o no ande, caballo grande. De pàtria o de membre. I què més? Que la Unió Europea no acceptarà Catalunya com a Estat independent. O que ningú no pot privar els catalans de l’“orgullo” de ser espanyols.
És a dir, només sentiments primaris. La grandària de la pàtria, el orgull de formar-ne part o la por a les conseqüències que es derivarien d’un acte de llibertat. O la llei. Entesa també com un valor d’obediència castrense. Déu meu, quines raons
