No sóc el director de la Fundació CatDem. El meu va ser un dels noms que va aparèixer i suposo que la direcció l’està sospesant
Víctor Terradellas és secretari de Relacions Internacionals de CDC. També és fundador i impulsor de l’ONG IGMAN-Acció Solidària que treballa en escenaris bèl•lics i postbèl•lics, i president de la fundació CATmón.
Com valora els seus primers passos a la direcció de la fundació CatDem?
De la CatDem no en sé res. Això va ser un rumor que va sortir. El meu va ser un dels noms que va aparèixer i suposo que la direcció l’està sospesant. Quan hi hagi tot un equip configurat se sabrà com queda tot. No et puc explicar res més perquè no hi ha res. Ara bé, com a qualsevol militant de CDC seria una il·lusió dirigir-la.
O sigui que de moment vostè no n’és el director.
No. En un moment determinat va sortir el meu nom, però jo crec que la direcció del partit i els patrons de la fundació, que al cap i a la fi són els que han de votar, han d’acabar de decidir tot l’equip de gent que volen que a partir d’ara, en aquesta nova època de relleu de l’Agustí Colomines, hi sigui al capdavant.
Intueix canvis en la manera de fer, després del període de la Casa Gran del Catalanisme?
Serà una època en què l’activitat anirà molt lligada al moment polític i social que viu Catalunya i amb clares sinèrgies amb el partit, sense perdre l’esperit que va començar l’Agustí Colomines. Potser alguna de les coses que s’hauran de fer, a part de caminar més a prop del partit, també serà un canvi, en la línia del que viu el país, en el que fa referència a les aliances que s’estan mantenint a nivell polític amb ERC.
Aquest canvi que apunta per unir més la CatDem amb CDC a què es deu?
De moment no sabem si el nou director estarà més a prop del partit perquè de moment no hi ha director. Personalment penso que la fundació ha de tenir un paper important en el que és aquesta nova etapa de transició nacional engegada pel president Mas. A partir d’aquí ha de treballar d’acord amb allò pel que treballa el partit, evidentment, i, sobretot, d’acord amb allò que ens demana la societat. En aquest sentit cal tenir molt el compte el bagatge i la trajectòria dels darrers anys que s’ha impulsat des de la Casa Gran del Catalanisme, que ha de ser inclusiva, oberta i sense perdre el punt de mira, que és l’horitzó nacional.
L’anterior president de la CatDem era massa crític amb ERC?
No et puc contestar perquè no he fet un seguiment de la fundació al dia a dia. Sé quin era el projecte que tenia engegat l’Agustí Colomines. En moments determinats ha pogut opinar sobre ERC, igual que ha opinat de moltes altres coses, però la feina que s’ha fet ha estat molt bona. A partir d’on ell ho deixa es seguirà, potenciant el mateix horitzó que porta el partit i el que porta el govern amb l’aliança estratègica amb ERC. Una aliança que entenc respon a la demanda expressada per una part significativa i majoritària de la societat catalana.
La transició nacional acaba per força amb l’Estat propi o es contemplen altres escenaris?
El procés de transició nacional no acabarà si s’assoleix l’objectiu de l’Estat propi. La construcció no acaba mai. Sempre es van creant i fent nous passos per millorar aquell Estat al qual estem intentant arribar.
Víctor Terradellas, secretari de Relacions Internacionals de CDC
Quina hauria de ser la pregunta en la futura consulta sobre la independència?
No em toca a mi dir-ho ni s’ha obert cap debat al partit en relació a aquest aspecte. Falta saber si podrem fer-la o hi haurà alguna altra manera per poder decidir el futur del país.
Si no hi ha consulta, el govern ha d’apostar per la declaració unilateral d’independència?
És clar que la intenció de CDC, com la de tot el país, és intentar de totes totes fer un procés totalment pactat amb l’Estat del qual et vols separar, no trencar. No crec en una ruptura sinó en una separació, que s’ha de fer d’una manera amigable, aquesta és la nostra manera de ser i de fer. Hi hauria d’haver un referèndum o una consulta com la que s’està debatent ara al Parlament. Si això no fos possible, per descomptat que el poble de Catalunya ha de poder parlar d’una manera o una altra i, el més probable, és que parlessim d’unes eleccions anticipades.
Com a secretari de Relacions Internacionals de CDC, fins a quin punt la diplomàcia catalana té capacitat d’influència al món?
Sempre recordo una frase que va dir Rovira i Virgili l’any 1915 al CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria): “Perquè un moviment nacional triomfi calen dues qüestions imprescindibles: una gran força interna i un prestigi i simpatia exterior”. Sense això és molt difícil que un moviment nacional triomfi.
I Catalunya creu què té suficient «simpatia exterior»?
Nosaltres estem fent un procés d’una radicalitat democràtica impecable i crec que les cancelleries d’arreu del món el contemplen. D’altra banda també veig que quan parlem amb la comunitat internacional ens adonem que Espanya actua amb paràmetres del segle XVIII, però amb una diferència, i és que avui els veu i els escolta tot el món en el mateix instant. A partir d’aquí tothom pot mesurar i valorar com actua cadascú.
Com es competeix contra les eines diplomàtiques que té un Estat?
No crec que sigui una competició. Nosaltres només demanem que ens escoltin, que és una qüestió bàsica. Si es pot parlar amb qui toca parlar i que es vegi el què i el com del que diem, a partir d’aquí es genera una dinàmica, no de competició amb l’Estat, però sí d’anar fent el nostre camí. No m’ha preocupat mai el que pugui fer Espanya, sinó el que fem nosaltres.
Fins a quin punt el procès català s’està aconseguint vendre bé?
Des d’aquesta secretaria, que fa molts anys que treballa, i amb la nova estratègia dissenyada fa dos anys, ja es va començar a preparar el terreny de la transició nacional. Les percepcions sempre han estat molt bones. Hem pogut parlar arreu del món, sempre hem estat ben rebuts i ens hem pogut explicar molt bé. Sempre explicant que Catalunya vol decidir el seu futur de forma coherent i d’acord amb la història que té al darrere com a país. I ho volem fer per garantir el futur dels nostres fills, néts i també el nostre. Només volem el que volen les altres nacions del món. Europa i el món han entès, ho hem deixat molt clar, que el nostre projecte de país és un procés obert, inclusiu i de radicalitat democràtica. Recordem que en el segle XI ja n’érem i ho practicàvem de la mateixa manera.
La UE es mira amb bons ulls els processos sobiranistes que han engegat Catalunya i Escòcia?
Europa mira tots els processos de la mateixa manera. Es va mirar els del països bàltics, els dels Balcans -que van ser molt violents i el que vam contemplar a dues hores i mig de vol d’aquí no ens va agradar gens- o la reunificació alemanya en el seu moment. Ara veu un procés d’uns col·lectius nacionals que creuen que en un moment determinat han de prendre una decisió i fer efectiu l’exercici del dret a decidir.
I per això no es mullen?
La UEa és de fets consumats, no dirà ni sí ni no. Ho hem pogut comprovar per exemple en les declaracions de la comissària Viviane Reding quan en un moment determinat fa una declaració, no a favor, però sí que diu que tenim el dret a decidir i si decidim seguir el nostre camí s’ha d’acceptar. Altra cosa és la pressió diplomàtica espanyola, que pot fer que després enviï un missatge totalment diferent del que havia fet.
No sé si a Europa tenen present la vocació europeista de Catalunya…
No hi ha cap mena de dubte que la voluntat de Catalunya és ser a la Unió Europea. I també creiem, tal com Europa en un moment determinat va ser oportuna per Catalunya, avui Catalunya pot ser oportuna per Europa. Això ho dic perquè una de les possibles qüestions que ens pot posar sobre la taula alguna cancelleria europea o de la resta del món és: què passarà amb Espanya?
I què passarà, segons vostè?
A Espanya no passarà res, seguirà vivint com fins ara i potser fins i tot millor. Quan dic que Catalunya pot ser oportuna per Europa, també vol dir que Europa pot passar de tenir un problema de 48 milions de persones a un problema de 40 milions. Nosaltres som aportadors nets a la Unió Europea des del primer dia, podem crear eines que ens puguin portar a col•laborar amb Espanya però essent un Estat sobirà.
Quines series aquestes eines?
Se me n’acudeixen de diferents, però per exemple es pot crear un fons sobirà de cooperació amb l’Estat per un temps i uns projectes estructurals limitats dins del que serà la nova Espanya. A partir d’aquí nosaltres podem sobreviure amb la nostra economia productiva des del nostre propi espai. Els europeus han de patir més si Catalunya es queda a dins a Espanya que si en surt, perquè el problema seria de 48 milions de persones amb un deute més gran. Amb el nou Estat agafarem una part d’aquest deute i eixugarem part del dèficit espanyol .
No sé si aquestes propostes faran gaire gràcia a Espanya…
Què prefereix Europa? I agafem-ho amb un imaginari positiu. Un país similar als nòrdics o del centre d’Europa que pugui ajudar des del sud a que aqust sud tingui una imatge diferent a la d’ara, o bé ens quedem a dins d’Espanya i que ens arrossegui la nostra economia.
Fora de la Unió Europea ens en sortiríem?
A fora hi ha vida. Pots no formar-ne part però tenir l’euro, ser dins l’espai Schengen, tenir lliure circulació de capitals, de mercaderies…. Crec que hi ha moltes fórmules distintes. De fet, la Unió Europea, més que això, és poca cosa. Ho intenten, però hi ha una regressió dels Estats molt gran, sobretot els més jacobins, que no volen perdre poder.
El discurs sobre la possibilitat que Catalunya pugui quedar-ne fora ha posat la por al cos a alguns independentistes?
Sí, però aquí per exemple és on el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha de treballar i aquesta por es diluirà. El nostre és un projecte obert i inclusiu i Espanya no ofereix projecte. No fa ni una oferta bona, només la por. Això fa molt complicada l’entesa.
Aquest futur Estat català aconseguiria trencar aquesta imatge que ara mateix té el sud d’Europa?
Totalment. Catalunya és un país que sempre ha mirat al nord. La gran diferència cultural i de la manera de ser dels catalans, a diferència d’Espanya, és la nostra arrel carolíngia. Mentre la resta de l’Estat té unes arrels històriques completament diferents i en gran part mercades per la conquesta musulmana de bona part de la península ibèrica. Amb la nostra empenta dibuixem una qüestió que veu tothom. No només la veiem nosaltres. Potser molts altres no la volen veure, però des d’Alemanya, França, Holanda, Dinamarca, Noruega…ho saben perfectament. Fins i tot del nord d’Itàlia. Quan et dic que podem ser aquell mirall on trencar aquesta imatge del sud d’Europa, et podria dir al mateix si hi hagués un moviment semblant al nord d’Itàlia.
Vostè té una estreta vinculació amb entitats relacionades amb el poble d’Israel. Què en podem aprendre d’aquest país?
Moltíssimes coses. La seva perseverança, la feina constant, la recuperació d’una llengua morta. Tinc una frase que resumeix les mancances que nosaltres tenim, que s’ha d’agafar per la vessant més positiva: Al nacionalisme català li fa falta una certa dosi de sionisme.
El cas Ziani, l’immigrant sobiranista que Espanya ha expulsat, és un cas de persecució política?
No tinc la suficient informació com per poder opinar però el que és cert és que tots els afers que han succeït des de l’endemà del darrer congrés de CDC són estranys. Si en vols dir persecució política, diguem-ho d’aquesta manera. L’Estat va posar en funcionament totes les seves eines i les empra amb tota la força que pot. Encara passaran més coses i les forces polítiques catalanes han de ser conscients que la situació encarà s’endurirà més.
S’ha d’estar preparat…
Bàsicament perquè Espanya no és Anglaterra. És un país de marcades actituds predemocràtiques que és incapaç d’entendre la diversitat. És un país conqueridor que no ha acceptat mai compartir trets culturals amb altres cultures, ja no només la catalana. Podem anar a Amèrica i veure que poques llengües van sobreviure a la espanyola, que era la importada.
