La percepció del món amb ulls catalans està separada de la percepció espanyola per un abisme tan gran que sembla que siguem de planetes diferents. Mentre nosaltres veiem com els catalans van convertint-se (per efecte dels menyspreus espanyols) en independentistes, i van imposant aquest independentisme als fins ara cagats governants catalans, resulta que els espanyols veuen l’esperpent d’uns governants catalans suposadament arrauxats que estarien imposant l’independentisme a la població.
Mentre nosaltres trobem un insult a la intel·ligència que una majoria de no-catalans decideixi el futur dels catalans (com pretenia ahir l’Alfonso Guerra als micròfons de RAC-1), resulta que l’espanyolisme es declara no-nacionalista i acusa de no-democràtic allò que han fet tants i tants milions d’ex-espanyols a les colònies ex-espanyoles.
Ara sembla ser que Izquierda Unida recolça el nostre Dret a Decidir, i alguns ho atribueixen a la tradició autodeterminista de les esquerres, però jo estic segur que tal actitud està obligada per ICV-EUA, una coalició catalana que la formació espanyola de Cayo Lara necessita pel gran pes que té en en conjunt de la Izquierda Plural (tres diputats d’onze). Alhora, el partit ICV està collat per la seva militància, tradicionalment catalanista i democràtica, a participar en l’anomenat “procés” català.
La realitat és que, en matèria nacional, els polítics de nacions dominants, com els espanyols i els francesos, acostumen a manipular els principis per adequar-los a la supèrbia. En el cas espanyol tenim exemples a dojo, començant pel mateix Alfonso Guerra, que fa anys reconeixia sense embuts el dret d’autodeterminació dels catalans. També en el cas francès he vist anarcosindicalistes queixant-se per l’ús de l’occità en la megafonia bilingüe del metro de Tolosa de Lengadòc i he vist comunistes contraris a la cooficilialitat de la llengua corsa a Còrsega. Al cap i a la fi res s’assembla més a un imperialista de dretes que un imperialista d’esquerres. En el cas català IC-V té una influència a Izquierda Unida que no té el PSC al PSOE; a cals socialistes espanyols, per tant, domina “la percepció” espanyola que, com he dit, no té res a veure amb la visió catalana de la realitat, és ben bé com si miréssim planetes diferents!
Faig esment a ETA perquè l’efecte és similar: mentre a Catalunya tothom amb qui he parlat del tema defineix la situació del conflicte basc i, en concret, de l’organització armada, com “un alto el foc” que ha de permetre la negociació amb el govern Espanyol”, en canvi les opinions que he sentit entre els espanyols no tenen res a veure. En totes les converses que he tingut sobre el tema amb espanyols no he aconseguit cap definició del procés basc diferent de “ETA ha sido derrotada”, “¿Negociar, hablar, mediación…?”, “¿Para qué si ETA ha sido derrotada?”, “Ahora lo único que queda es recuperar les armas y meter en la cárcel a los que todavía quedan libres”…
Com us deia, no sols parlem llenguatges diferents sinó que veiem mons distints. Als nostres ulls la seva és una realitat deformada, una percepció que no crec fingida sinó que respon a la cosmovisió dels que es creuen vencedors a base de tancar els ulls a la Història. L’aplicació d’aquest tarannà al problema català és la mateixa: “para qué hablar, para qué negociar, para qué tolerar, si hemos vencido a ETA no vamos a vencer mucho más fácilmente a los catalanes?
