Jordi Cabré és advocat i gestor cultural. Durant la passada legislatura va ser Director General de Promoció i Cooperació Cultural. Acaba de publicar ‘Ara que no ens escolta ningú’ (Pòrtic), un llibre on manté una sèrie de converses fictícies amb alguns dels polítics, filòsofs i artistes catalans més importants del segle XX.
En el llibre barreja passat i futur. En el procés polític que Catalunya ha posat en marxa, quines lliçons podem aprendre dels personatges del teu llibre?
Les principals lliçons que s’extreuen del llibre és que hi ha un moment per ser ordenat i un moment per respondre als ideals. Detectar aquest moment adequat és importantíssim en el moment que vivim. En aquell moment, parlem del principi del catalanisme, de l’època de Primo de Rivera i posteriorment de la República, l’ordre només va ser tingut en compte al començament. La construcció del catalanisme va ser molt ordenada però després, especialment a través d’ERC, el catalanisme va veure que s’havia de començar a trencar esquemes i legalitats. La lliçó que podem aprendre és que hi ha un moment per construir i posar les bases i un moment posterior per poder saltar la tanca.
I ara estem en aquest moment?
Crec que estem construint les bases per saltar la tanca, en la culminació del salt. El que passa és que no ho podem fer de la mateixa manera que fa setanta anys, però podem inspirar-nos en què tenien en compte aquella gent a l’hora de fer un moviment històric com el que ens estem plantejant ara.
Prat de la Riba combinava la intel·lectualitat amb ser un home d’acció. Entre els polítics catalans hi ha algun exemple com aquest?
El Prat de la Riba modern és Jordi Pujol. Pujol és una mena d’intel·lectual que després fa política, fa acció i construeix coses efectives. De vegades insuficients, criticables i massa transigents amb l’Estat, però feia coses. Va ser un home d’acció a nivell de govern i de partit, i va aconseguir aglutinar catalanisme.
I dels polítics que ara hi ha a primera fila?
El cas d’Artur Mas és una mica l’invers. És un polític que després de construir-se una figura política ha aconseguit trobar un missatge intel·lectual o filosòfic. Mas no és un home de pensament sinó que és més d’acció, però ha aconseguit tenir un pensament ben identificable. Ara hem de confiar que aquest pensament es traslladi en una culminació de tota l’acció que ha de fer. També hi ha Oriol Junqueras.
Com el definiria?
És un intel·lectual. Està aconseguint, cada cop més, que ERC no només tingui un missatge potent sinó que el tingui en un sentit constructiu, cosa que no sempre era així. En el temps de Macià i Companys es va perdre, no per falta de voluntat, sinó per falta de capacitat. Ara Oriol Junqueras té l’oportunitat que aquest pensament tan clar d’ERC es traslladi amb ordre, que penso que seria importantíssim i ho està fent.
És curiós que un personatge tan complex com Francesc Pujols hagi estat qui millor ens ha explicat no?
Sí. Pujols m’interessava perquè embranca en una tradició de genis d’aquest país que són els genis hiperbòlics. La hipèrbole de Gaudí, la de Pujols i la de Dalí, que són els tres filòsofs i artistes que apareixen al llibre. Pujols el que ve a dir és que la nostra manera de ser té a veure amb tots els processos que estem vivint. Com que els catalans tendim a fixar-nos en la veritat, les coses acaben caient pel seu propi pes. Gaudí, Ramón Llull, Pujols i Dalí creuen, no només en la nació catalana, sinó amb la manera de fer catalana. Amb una mena de raça, entre cometes, constructiva de les coses. Pujols em servia com a persona que constata que som un poble destinat a ser gran, a ser un país a imitar. I això no només ho transforma en una religió i en una metodologia, sinó que a més a més ho enllaça amb Ramón Llull. Per tant, amb els nostres orígens. També amb Gaudí.
En la conversa fictícia amb Pujols afirma que vivim el final «d’una llarga decadència”, arran del revifament de l’Ateneu. Aquest és un exemple que el país és més viu que mai?
Sí. En el cas de l’Ateneu està molt clar. Hi ha un cert rejoveniment. Penso que tenim institucions una mica envellides ja que la confiança amb la Generalitat durant els vuitanta i els noranta va fer que es delegués molta responsabilitat en la mateixa Generalitat i en les institucions que ja hi havia. Però ara vivim, no només un canvi ideològic i polític, sinó sobretot un canvi generacional. Això es nota en política, a l’empresa i a les entitats socials. L’Ateneu està vivint un rejoveniment i altres entitats encara el viuran més perquè no s’explica res del que s’està passant sense una certa actitud de superar el pare. No dic matar el pare, que és el que va fer Macià amb Cambó.
A diferència del que representava Cambó, s’ha acabat l’hora dels catalanistes moderats?
Crec que no. El president Mas està essent moderat. Una altra cosa és que s’ha acabat el catalanisme que dóna un missatge esperançador sobre una Espanya plural, gran, possible i integradora.
Més que la moderació en les formes, en el projecte polític. En el contingut.
La moderació en el contingut s’ha perdut perquè moderar-lo en aquest moment és com posar un ritme lent quan a la simfonia li toca un crescendo. Ara mateix és impossible moderar el contingut però el que sí que és molt important és no deixar de tenir formes moderades. El que també ens trasllada Cambó és que per molt radical que sigui el contingut, perquè ell considerava que el seu discurs era molt radical, s’han de conservar les formes i fer les coses ordenadament i de forma constructiva. Sempre surt millor que no pas dir: jo penso així i punt. Que és una mica el que va fer Macià. Segurament tots dos tenien raó: obsessionar-se amb l’ordre no és productiu i obsessionar-se només amb la teva idea tampoc.
Un caràcter messiànic com el que tenia Macià és un avantatge o un inconvenient per conduir un procés polític com el que viu avui Catalunya?
Penso que hauria estat bé que algú encarnés aquest moviment i que tothom li fes cas.
Durant la campanya Mas va rebre moltes crítiques pel to messiànic del seu cartell.
És curiós com ha canviat el país. Macià era capaç de fer un discurs dient: “Catalans!, Catalunya!” i tothom es tornava boig. No vol dir res, no hi ha ni verb, ni predicat… però tothom es va tornar boig. Això és un messies, evidentment. Ara això no passa, entre altres coses perquè som més complexos. La gent té més opcions polítiques, el ventall del Parlament és immens, cada cop més plural. Hi ha Ciutadans, les CUP, la Teresa Forcades…Tothom observa aquests nous moviments amb molta atenció. Fins i tot hi ha gent que és capaç de votar un partit perquè no fos cas que Convergència…
Certament és una paraula que pràcticament només té connotacions negatives.
Ara és molt difícil fer de Messies perquè la percepció de la gent és que la veritat absoluta no existeix. I diria que això pot ser un inconvenient, perquè l’aglutinament en una sola persona o en un sol grup de persones amb un missatge molt identificable podria donar força al moviment. Però si resulta que el segle XXI és massa complex per això, i Internet encara ho fa més complex, ho gestionarem de forma complexa, que segurament és el que s’hauria hagut de fer durant la campanya.
Catalunya és un país amb al•lèrgia als lideratges forts?
Ara sí. Crec que té a veure amb els vint-i-tres anys de Pujol. Hem estat tan convençuts, en general, que teníem un líder, agradés més o menys, perquè era molt clar que hi havia un polític per sobre dels altres. Ara ens fa angúnia pensar que podríem tenir una altra persona durant tants anys i tan indiscutible. Tendim a pensar que ara no tot és uniforme. Segurament això serà bo, perquè com deia Francesc Pujols, que hi hagi un cert repartiment del treball també és bo. És a dir: senyor Duran, ocupis de Madrid; senyor Mas, ocupis de centralitzar el moviment; senyor Junqueras, ocupis d’empènyer. Mentre no ens fem la traveta els uns als altres pot ser productiu.
No ens la fem mai?
A vegades. Per exemple pot ser que el senyor Duran i Lleida a vegades amb la seva moderació perjudiqui de forma clamorosa, que penso que passa. Però de vegades la seva tasca a Madrid pot ser important per traslladar el missatge d’alerta, que penso que és molt útil i ho podria fer molt bé.
El seu besavi, Pelai Vidal de Llobatera, militava a Acció Catalana, un partit de patriotes i nacionalistes on hi havia separatistes i no separatistes. Avui en canvi hi ha nous independentistes que li diran que no són ni patriotes ni nacionalistes. Com canvien les coses.
S’ha pervertit el llenguatge. Segurament hi ha gent que té anticossos a la paraula nacionalista quan en realitat el que vivim ara és un moviment nacionalista. És una variant més d’un moviment nacionalista que va començar a principis del segle XX. L’al·lèrgia a les paraules, a sentir-se nacionalista, a la identitat, a la llengua… aquestes coses que hi ha gent que considera més íntimes, ho atribueixo a un sentit de llibertat. La gent no vol ser adoctrinada, ni sentir-se part d’un ramat, sinó que vol parlar com li dóna la gana.
I això és bo, no?
Això és un gran triomf. A principis de segle, el senyor Lerroux guanyava eleccions aprofitant un sector de la població castellanoparlant i al·lèrgic a un nacionalisme de dretes, burgès i molt classista. Ara això no passa. CiU no és la Lliga, ERC no és purista, sinó que inclouen votants de diverses llengües, procedències i classes.
Però el lerrouxisme torna a agafar empenta?
Agafa empenta perquè sempre ha estat latent. El PSC el va fer servir en algun moment, afortunadament poc. Més aviat ha estat útil per desactivar un cert lerrouxisme, però en algun cas el va fer servir perquè va ser una temptació molt forta. Ara és un discurs que es torna a recuperar. El de Ciutadans és calcat al discurs de Lerroux, fins i tot el seu logotip de la bandera catalana i espanyola. El que pot passar ara és un divorci del PSC que acrediti que aquest lerrouxisme latent es pot organitzar i ser gran.
Així creu que el PSC es pot partir?
Diria que no passarà perquè afortunadament el catalanisme, i especialment i ho vull subratllar, 23 anys de Pujol, han aconseguit desactivar una mena de moviment demagògic, obrer, castellanoparlant i anticatalanista que no ha estat finalment capaç d’organitzar-se i de quallar. Ciutadans pot ser un embrió d’això? Potser, però sempre serà minoritari, afortunadament. Però és normal que s’aprofitin d’un discurs que el PSOE ha deixat de banda a Catalunya.
Què explica la figura d’un personatge com Dalí dels catalans?
Dalí m’ha servit com a exemple d’heroïcitat personal. M’interessa el personatge, no el missatge polític. Malgrat tot, el seu discurs polític té aquesta contradicció de voler intentar entrar al govern de la Generalitat republicana i després elogia a Franco pel desengany que va tenir durant la guerra. Però fins i tot en ple franquisme es posa la barretina, l’espardenya, parla en català…Fa catalanitat subliminal, elogia Gaudí… És una persona molt conscient del concepte de catalanitat.
Una catalanitat que potser no s’ha explicat prou bé.
He escollit Dalí perquè ens expliqui la catalanitat, no el catalanisme. La catalanitat en Dalí s’explica en aquella vocació de ser universals des d’allò més local. El seu univers és l’Empordà i és des del Casino de Figueres que vol ser universal. La persona que va amb espardenyes, barretina, que parla un català perfecte, que posa sardanes al Parc Güell…Aquesta persona tan localista de la qual avui ens en riuríem i li diríem folklòric i provincià, aquesta persona ha estat el català més universal que hi ha hagut mai.
Artur Mas explica a l’entrevista que clou el llibre que, tot i que com a últim recurs, no descarta unes eleccions plebiscitàries. S’acosten temps on el coratge polític dels nostres líders marcarà el futur de Catalunya?
Sí. Farà falta coratge i serà un coratge no de solitud. Al president Mas no se li demana cap heroïcitat perquè si realment se li demanés una heroïcitat se sentiria sol. De cap manera ara es pot sentir sol, pot ser conscient que hi ha una gran massa al voltant que desitja el mateix que ell. El que sí que és veritat és que es pot sentir híper responsable d’una decisió que pot ser molt traumàtica i difícil de gestionar. Necessitem un gestor d’emocions, una persona que tingui molt clar el que s’ha de fer. Si aconseguim això, que ordeni, vehiculi i faci productives les nostres emocions aleshores haurem guanyat. Si, en canvi, les emocions es desborden, no són ordenades i la revolució, entre cometes, catalanista d’aquest moment perd tot tipus de seguiment per part del govern, les institucions i els partits, haurem perdut una altra vegada. Igual que els últims anys de la República.
