El principalL actiu del procés català és que, en contra del que afirma Oriol Junqueras, no hi haurà cap contraoferta econòmica d’Espanya prou atractiva per comprar voluntats. El fet de tenir una caixa de l’Estat ben buida descarta el perill de fractura a les files sobiranistes, com a molt hi pot haver petites fuites. I poc més. La gràcia d’això és que els opositors a la independència, i que avui imploren un gest a Rajoy, ho hauran de fer amb una altra mena d’arguments. La tria serà entre mantenir l’statu quo (que també té actius i és una opció perfectament defensable) i el camí nou de l’estat propi.
Quan el PSC o UDC defensen una mena de camí del mig en el fons volen amagar la seua pròpia fractura entre statu quo i independència. Perquè el que resulta poc honest a aquestes altures és fer veure que Espanya, com a projecte nacional, està disposada a fer concessions, a reinventar-se ella mateixa, a mirar-se a l’espill amb uns altres ulls. Això, tal com es pot comprovar amb una simple trucada a qualsevol ministeri, és, parafrasejant l’inefable Wert, fals de tota falsedat. A Madrid ja han decidit que aquesta vegada serà diferent, que no negocien amb xantatgistes i que la lluita serà a tot o res.
En el fons als espanyols la manca de recursos també els facilita les coses. Altrament s’haurien de plantejar quina oferta és raonable per comprar lapax catalana . Perquè després de negociar amb Catalunya sempre es queden amb la mateixa sensació: que amb menys, amb molt menys, n’hi hauria hagut prou.
