Volen desarborar el discurs sobiranista, deslegitimar-lo, trencar-ne l’hegemonia»
Va ser en un document atribuït al Centro Nacional de Inteligencia que va publicar la revista ‘Intervíu’ on va aparèixer la primera referència explícita a la necessitat de desplegar a Catalunya una sèrie de periodistes, opinadors i mitjans hostils a l’ideal sobiranista. La idea és tan vella com la humanitat. Contra un discurs potent i eficaç que fa via, cal oposar-n’hi un altre que es faci sentir amb la mateixa força i claredat.
Contra les veus de l’independentisme cal articular, doncs, un unionisme també graduat i variat. Un espanyolisme com el que exhibeix la delegada del govern de l’Estat, María de los Llanos de Luna, no seria útil, perquè ell mateix es desacredita, descarat i agressiu com ell. Els poders de l’Estat –i no només de l’Estat, sinó el de tots aquells que consideren que el separatisme és “un crim que no podem perdonar”– han entès la necessitat de guanyar no només la batalla legal o la de la força, sinó també la de les idees. I de fer-ho amb més intel·ligència que la que exhibeix el discurs del patriotisme espanyol de caserna que tan bé representa la delegada De Luna.
Això no vol dir que actuïn de manera coordinada i que tot respongui a una maniobra dirigida des d’un poder omnipresent i omnipotent, com si es tractés d’una conspiració ordenada a l’estil dels vells serials de Fumanxú. Això només vol dir que hi ha una intenció comuna, uns interessos compartits, una necessitat que tots entenen de la mateixa manera: desarborar el discurs sobiranista, deslegitimar-lo, trencar-ne l’hegemonia –l’hegemonia que li pressuposen– amb uns altres arguments que arriben a l’opinió pública catalana amb la mateixa intensitat.
Pocs especialistes han analitzat el discurs actual de l’espanyolisme. Les seves definicions, els seus referents, els seus punts comuns, les seves obsessions i les seves diferències. Potser ha arribat el moment de fer-ho. Perquè s’ha multiplicat, s’ha escampat i, a més, comparteix una acusacions que el poden fer efectiu, dins i fora. Agrupar totes les veus del sobiranisme català sota l’etiqueta d’un “nacionalisme exclusiu” que actua i coacciona, cobrint tot el país d’una omertá que afavoreix la corrupció i els privilegis de classe política, pot donar resultats.
Mostrar Catalunya com un búnquer en mans d’una concepció totalitària del món, agressiva i excloent, pot traure legitimitat a una idea plural, que precisament s’ha anat gestant contra una altra concepció nacional que sí que és totalitària i que ha estat ben efectiva al llarg de dècades i segles. Presentar-se com unes víctimes aïllades, escarnides i estigmatitzades per l’efecte d’un pensament únic que inclouria sense cap matís tant els mitjans públics –Televisió de Catalunya, sobretot– com els privats –Grupo Godó–, al servei de l’ideal independentista o sotmès a les seves “subvencions”, pot despertar solidaritats entre els més allunyats de la realitat. Apel·lant a la “llibertat individual”, a “la ciutadania”, en contra del pensament únic, manipulat i dirigit del “nacionalisme”, poden obtenir molts suports entre gent de bona o mala fe. Dins i fora de Catalunya.
El discurs espanyolista és diferent, plural en les expressions, però coincident en la intenció darrera i, sobretot, idèntic en algunes acusacions falses que, de tan repetides, poden acabar convertint-se en dogmes en alguns àmbits. Quan l’anticatalanisme valencià, durant els primers anys de la Transició, va acusar el valencianisme de ser “traïdor” i “renegat” va consolidar una imatge que encara perduda, Com han de ser tingudes en compte les opinions d’un “traïdor”? Tot això encara s’arrossega. Com ha de ser tinguda en compte internacionalment una aspiració que es presenta com a “nazi” i “totalitària”, que emmudeix la discrepància i la condemna a l’ostracisme?
No es pot menystenir ni aquests arguments ni aquestes pretensions. Només amb una ullada urgent es pot arribar a la conclusió que les veus més potents d’aquesta teòrica, amb tants punts comuns amb l’espanyolisme de sempre, han nascut, s’han criat o treballen a Catalunya. Són catalans que han arribat al punt on són per convicció sincera, interès o estratègia. Julio Ariza, Alejo Vidal-Quadras, Albert Boadella, Xavier Horcajo, Ramón de España o ara també Javier Montilla –per citar-ne només uns quants noms– són personatges que presenten biografies separades, ideologies enfrontades i circumstàncies ben diferents.
També nivells culturals i intel·lectuals diversos. Però tots ells tenen una causa comuna: no permetre, sota cap concepte, que el sobiranisme prengui volada a Catalunya. Evitar, al preu que sigui, que “els ciutadans”, que tant diuen defensar, puguin decidir com individus adults. Amb aquest objectiu tindran tot el suport de poders que sí que representen les maldats que ells afirmen combatre.
