L’any 1713 els catalans vam ser abandonats a la nostra sort per Europa. Els nostres “aliats“, Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal…, van optar per firmar el Tractat d’Utrecht amb els borbònics i prescindir de nosaltres.
Durant l’anomenada “guerra civil” (1936-1939) va passar una cosa semblant. Mentre els avions italians, sota les ordres de Franco, arrasaven Mallorca, destruïen Granollers i bombardejaven Barcelona, els nostres suposats “aliats”, les democràcies anglesa i francesa, es rentaven les mans.
El gener de 1939 milers i milers de catalans van haver de refugiar-se a l’altra banda de la frontera per evitar una mort segura, però ningú a Europa es va preocupar per ells. Països com Mèxic, Argentina, Uruguai o Veneçuela van ajudar refugiats catalans, Europa no.
Alguns deuen pensar que de tot això fa molts anys, que Europa ha canviat, però no és cert. Tots recordem el que va passar a Bòsnia, fa només vint anys. Cada dia, a l’hora de dinar, passaven per la tele les imatges del mercat de Sarajevo. Franctiradors, granades, morts, morts, morts i més morts. Bòsnia cremava i Europa s’ho mirava. Les grans potències europees no van moure ni un dit per Bòsnia, l’únic que feien era reunir-se. Després de cada matança convocaven una reunió, feien veure que estaven molt preocupats, i es rentaven les mans. Van passar setmanes, mesos i anys i res va canviar, Bòsnia es va dessagnar davant la indiferència d’Europa.
Hi ha una llarga llista de pobles que han sigut abandonats a la seva sort per Europa. Els catalans, els bosnians, els hongaresos de la Transilvània, els grecs del nord de Xipre i molts d’altres, per això costa molt d’entendre la fe cega que tenen alguns catalans en aquesta cosa anomenada “Europa”.
Si un altre t’enganya és trist, però si t’enganyes tu mateix és patètic. Els catalans el que no podem fer és caure en l’autoengany, és fals dir que a Europa estan radicalment en contra de la independència de Catalunya, però és igual de fals dir que a Europa ens esperen amb els braços oberts.
La solució als nostres problemes és aquí, no a Europa. Entre altres coses per que això que anomenem “Europa”, en realitat, és només un espai geogràfic, res més. L’únic que tenim en comú la pràctica totalitat dels “europeus” és la religió (cristiana) i la raça (caucàsica), no ens uneix res més. Europa mai ha funcionat com una unitat i Europa mai s’ha preocupat per les nacions sense estat .
Fa anys alguns flipats ens explicaven que no calia ser independentista, perquè es fundaria l’Europa dels pobles i els estats ja no tenien raó de ser. Evidentment era una trola. Europa segueix sent un conjunt d’Estats, sense moral i sense principis, que defensen únicament els seus interessos.
La causa catalana trobarà moltes més simpaties entre els països del nord d’Europa que entre els països del sud d’Europa, però amb les simpaties no n’hi ha prou. Per molts holandesos, alemanys o anglesos que coneguem que ens diguin que troben bé que Catalunya sigui independent, dubto molt que els seus estats se la juguin per nosaltres. Bàsicament perquè al llarg de la història mai ho han fet.
Si la Catalunya independent queda fora o no de la Unió Europea, a mi, personalment, m’importa un rave. L’important és ser independents, i , si quedem fora de la Unió Europea, probablement ens faran un favor, serem independents de Madrid i de Brusel·les. No entenc quin sentit té formar part d’aquesta Europa putrefacta que roba els estalvis dels xipriotes. Els “grans governants” europeus mai han tingut ètica, moral, principis, ni dignitat i tota aquesta collonada de l’europeisme ja no se la creu ningú.
A Europa els únics països que veritablement ens ajudaran són els països escandinaus: Dinamarca, Suècia i Noruega, que són els únics que veritablement es creuen el tema dels drets humans i dels drets dels pobles, i potser també algun dels països que s’han independitzat en els darrers vint anys, com Eslovènia o Lituània. Cap d’ells és una gran potència internacional, per tant, potser seria bo que confiéssim més en les nostres pròpies forces i que busquéssim aliances fora d’Europa.
Els nostres problemes els hem de resoldre nosaltres mateixos, com han fet la gran majoria de països que s’han independitzat. Qui pensi que Europa, gratia et amore, ens vindrà a treure les castanyes del foc s’equivoca. No podem anar amb el lliri a la mà. Tots aquells que somien amb una Catalunya independent sense exèrcit, sense fronteres i amb papers per tothom o bé s’han pres quatre tripis o bé són rematadament càndids, i amb la candidesa, creieu-me, no fotrem res. Sempre és millor anar amb una escopeta a la mà que anar amb un lliri a la mà, perquè, com deia fa anys l’MDT, “Catalunya armada, Catalunya respectada “.
