En un procés com el català estem acostumats que tot sovint apareguin iniciatives, campanyes, idees… que diferents col•lectius, plataformes o persones a títol individual pretenguin tirar endavant perquè, de bona fe, entenen que poden ajudar i contribuir a la seva manera a fer avançar el nostre país cap a la seva sobirania. Això, però, té el risc de saturar de propostes la ciutadania i que al final tots plegats ens cansem de signar un munt de manifestos i d’assistir a múltiples actes de presentacions de coses diverses.
Dit això, però, avui em vull manifestar favorable a dues campanyes que s’han anunciat als mitjans de comunicació recentment. Per una banda, el manifest a favor d’una candidatura sobiranista unitària a les eleccions europees i, per un altre costat, la proposta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) anomenada Signa un vot per la independència.
Són dues iniciatives que ens ajuden a avançar en el procés cap a l’estat propi i en l’exercici del dret a decidir del poble català. En el primer cas, perquè, tal com es diu en el seu manifest “Les properes eleccions al Parlament Europeu haurien de ser una fita clau per avançar en els nostres propòsits col•lectius, actuant amb intel•ligència i inspirats per un principi que hauríem de tenir molt present: és l’hora de la unitat”. No hi podria estar més d’acord. Una manera de deixar clar a la Unió Europea que això dels catalans va de debò seria demostrar als seus estats membres que som capaços d’articular una sola candidatura el màxim d’unitària possible de tots aquells que siguem favorables a l’estat propi i que, per sobre de les nostres diferències ideològiques i domèstiques, pactéssim anar-lo a defensar conjuntament al Parlament Europeu.
Com també es diu en el manifest: “A Catalunya, ara és prioritari aconseguir un estat que ens ajudi a superar la crisi, que permeti continuar millorant el model propi de cohesió social desenvolupat durant dècades i desplegar les potencialitats dels sectors econòmics productius, de l’educació, de la ciència, de la cultura i de la llengua catalana”. Doncs bé, com sempre alguns hem dit: no hi ha millor manera de lluitar contra la crisi que treballar per la independència. I una bona forma d’acostar-nos a aquesta independència, a fer possible que ben aviat disposem d’un estat que defensi els interessos de les catalanes i els catalans, és posar-nos mans a l’obra per fer possible aquesta llista unitària dels que estem d’acord a deixar enrere una Espanya que ens condemna a la més absoluta de les ruïnes i que ens vol anorrear com a poble.
Pel que fa a la proposta de l’ANC, des de l’experiència que hem tingut a Reagrupament pel que fa a ILP presentades al Parlament de Catalunya i a l’ICE que vam portar a la Comissió Europea, en la meva opinió aprofitar la via del dret de petició per legitimar, a través de la ciutadania, el Parlament perquè aprovi una declaració unilateral d’independència (DUI) en cas que Espanya ens tanqui totes les portes per poder celebrar un referèndum d’autodeterminació, que ens les tancarà, em sembla una idea excel•lent. Entre altres raons perquè el dret de petició està reconegut per l’Estatut de Catalunya (art. 29è punt 5è) i per la Constitució Espanyola (art. 29è), i perquè el que es demanarà a cambra catalana és que el nostre poble pugui exercir el dret universal a la lliure determinació, que està reconegut a la Carta de les Nacions Unides de l’any 1945 (arts. 1r i 55è). A més a més, quan Espanya vulgui impedir l’exercici d’aquest dret i haguem de recórrer a la declaració unilateral d’independència, també es trobarà que aquesta està avalada pel Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, que, a petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides, va concloure que una DUI no vulnera cap norma aplicable del dret internacional (26 de juliol del 2010). En conseqüència, el recorregut ja està traçat. Tan sols ens cal fer-lo amb pas ferm i sense vacil•lacions.
En aquesta campanya, la feina que farà l’ANC serà la de ser la dipositària de les butlletes que els ciutadans signin en exercici del seu dret de petició per, quan arribi el moment, presentar-les conjuntament al Parlament, als organismes, institucions i tribunals internacionals i, així mateix, als representants electes del poble català.
No voldria acabar aquest escrit sense fer una crida al teixit associatiu català, a les formacions polítiques sobiranistes i a la ciutadania en general a secundar, adherir-se i participar en aquestes dues propostes que, sense cap mena de dubte, ens acosten al nostre objectiu: que la nació catalana sigui un nou estat d’Europa com més aviat millor.
