El procés català s’internacionalitza de forma imparable. Des de la gran manifestació de la Diada, els mitjans de comunicació de tot el món tracten Catalunya com a un subjecte polític a tenir en compte que, a més, és susceptible de convertir-se en un estat independent a curt-mitjà termini. El sobiranisme català és tractat amb més o menys simpatia, però cap mitjà internacional no ha qüestionat mai el dret dels catalans a obtenir objectius nacionals per la via democràtica.
A nivell governamental, tampoc cap ni un dels estats del món ha negat als catalans la possibilitat de convertir-se en un estat. La Comissió Europea només n’ha parlat un sol cop, el passat mes d’octubre, quan la portaveu Pia Arenkilde va afirmar que «si un estat membre ens presenta un escenari precís en un sentit o en un altre, aleshores donarem una opinió». Però ni l’estat espanyol ni cap altre no han volgut fer aquesta pregunta.
Però tot això és la superfície. El factor Catalunya ha entrat en la geopolítica i ja forma part de totes les estratègies regionals. La prova n’és l’expulsió de Noureddine Ziani, acusat pels serveis secrets espanyols d’una activitat impossible: treballar, simultàniament, per al règim marroquí i per als islamistes que el combaten. Espanya i el Marroc cooperen activament contra el Sàhara i Catalunya i tot indica que han volgut donar una lliçó als líders catalanomarroquins que simpatitzen amb el procés català. Espanya i el Marroc, el Marroc i Espanya. Un sol destí en la democràcia internacional.
