Avui m’he endormiscat a la migdiada amb el TN de fons, després de veure la notícia sobre el TC i la Declaració de Sobirania del Parlament. Sovint en tinc de somnis, però aquest ha estat especial. He somiat que d’aquí un parell o tres d’anys tenia un fill i aquest era plenament català. He somiat que al néixer, ja quedava inscrit al registre civil català, amb la seva nacionalitat catalana. En el moment de registrar-lo em preguntaven si li volia incloure-li la doble nacionalitat espanyola ja que la catalana no era reconeguda per l’estat espanyol, encara. M’explicaven que gràcies al tractat de Perpinyà del maig del 2015, la nacionalitat catalana havia estat acceptada i reconeguda per gran part de la Unió Europea, només rebutjada per Espanya i Sèrbia.
Jo vaig poder gaudir sense problemes d’una baixa de paternitat ja que el nou estat català reforçava els pilars del benestar i, fins i tot, els ampliava gràcies a que la nostra societat i economia pública es veien millorades a l’obtenir el 100% dels impostos generats a Catalunya i poder-los repartir de manera més justa i equitativa. Àdhuc, el nano podia anar a escola i rebre les classes 100% en català sense que per culpa d’uns pares malparits s’escolaritzés tota la classe en castellà. Ningú hi veia cap pega perquè era normal fer la classe en l’idioma principal del país, recolzat i legitimat per unes estructures d’estat. Sorprenentment, els llibres de text eren molt més barats que uns anys abans, ja que gràcies al nou sistema pressupostari català hi havia ajudes a les famílies per poder suportar la despesa escolar, igual que el menjador.
El portava al cinema, on la majoria de pel·lícules eren subtitulades en català o doblades en la nostra llengua. I hi anàvem amb transport públic, sense retards ni avaries, ja que per fi les infraestructures públiques rebien la injecció de capital necessàries per funcionar a ple rendiment, amb màxima eficiència i eficàcia per l’usuari i a un preu raonable. Podíem viatjar a Tarragona o a Girona o a Lleida pagant uns peatges considerablement reduïts de preu, o sinó teníem l’opció de transport públic, millorat, amb torns de nit per si fes falta. Un dia, després d’una d’aquestes fantàstiques excursions se’m posava malalt i tenia l’opció d’anar a urgències sense cues ni esperes. El personal sanitari havia ampliat la seva flota de personal per satisfer les necessitats de la nostra societat. Es feia gran i cursà una carrera a una universitat pública, de qualitat, amb la possibilitat de tenir beques per estudiar a l’estranger i, sobretot, amb un alt percentatge de possibilitats per trobar feina a la seva terra, ara pròspera i rica i a primer nivell europeu, sense haver d’abandonar el país per treballar servint cafès a Londres. El millor de tot era saber que ell tindria una llarga vida laboral al seu país treballant d’allò que havia estudiat. Se sent orgullós de pagar els seus impostos ja que veia com jo em jubilava i tenia la meva pensió assegurada que m’ajudava a posar fre a la meva vida laboral.
Tota guerra té un primer mort i un últim mort, tota parella té un primer petó i un últim petó i tota secessió té un últim ciutadà i tota nació té el seu primer ciutadà. Perquè no el meu fill? Hi penso i se’m posa la pell de gallina. El millor de tot, però, seria la satisfacció de pensar que ell mai no va haver de tenir aquest somni. De fet, mai se li hagués passat pel cap escriure aquest text. Ell, tota aquesta mescla d’emoció, neguit, cabreig, lluita i constància només la coneixerà gràcies als llibres d’història de primària. El que no podrà saber, però, és l’orgull que sentirà tot un poble, que gràcies al seu esforç, una lluita de segles, aconseguirà per fi que ell pugui néixer lliure.
