No fer pressupostos és una opció discutible, amb pros i contres (què passa amb el capítol 4 i les subvencions al tercer sector?, què passa amb el capítol d’inversions?), però té un vessant pedagògic indiscutible: mostra amb tota la cruesa l’excepcionalitat de la situació.
I ho és per dos motius: perquè l’asfíxia financera a què l’Estat sotmet les comunitats de l’arc mediterrani, on es concentren el 50% de les exportacions espanyoles, és insuportable, i sobretot perquè una d’aquestes comunitats,
Catalunya, ha dit prou i prova un altre camí. Aquest camí, tal com va dir Mas, és nou, i per tant ens hem d’acostumar al fet que veurem coses del tot impensables fa pocs anys, una de les quals és funcionar amb pressupostos prorrogats com un assaig de la insubmissió fiscal i financera que tard o d’hora s’haurà de posar en pràctica.
