Tots som cridats a fer història, perquè cadascun de nosaltres és una baula d’una cadena que té tot el sentit si hi som tots.
La proximitat de la commemoració dels 300 anys de la derrota dels catalans davant les tropes borbòniques en la Guerra de Successió és una bona oportunitat per posar en evidència l’arrel històrica de l’actual desacord amb les institucions de l’Estat espanyol, que d’una manera més o menys latent sempre ha estat present.
La Guerra de Successió no fou, en clau catalana, una guerra a favor d’un rei austríac i en contra d’un rei borbònic, sinó que el motiu real dels catalans per prendre part activa en el conflicte, definint-se a favor de les forces internacionals austriacistes, no fou altre que la voluntat de preservar els costums, les institucions, les lleis i la llengua propis davant l’intent uniformitzador sota l’hegemonia castellana que representava l’opció borbònica.
Cal recordar que la Diputació del General o Generalitat de Catalunya és una institució que va néixer el 1359 com a representació permanent dels tres braços socials de l’època (militar, eclesiàstic i real o popular) representats en les Corts. La seva comesa principal era intervenir en certs assumptes, especialment en la recaptació de tributs, que després eren entregats al rei. Però sempre amb pactes, amb compensacions i amb privilegis, en llenguatge de l’època. Mai d’una manera imposada. No hi havia monarquia absoluta, hi havia una monarquia pactada. Aquesta institució, la Diputació del General, amb els canvis propis de cada època, va perviure fins als inicis del segle XVIII.
Com a conseqüència del tràgic desenllaç de la Guerra de Successió, els decrets de Nova Planta van abolir les institucions pròpies de cada un dels territoris de la Corona d’Aragó (formada pels regnes d’Aragó, València, Mallorca i el Principat de Catalunya) i van implantar una forma de govern uniforme i centralitzada sota l’hegemonia del regne de Castella.
Ara bé, malgrat les dures represàlies que va patir la societat catalana del moment, els anhels d’autogovern no s’apaivagaren. Tot sovint es produïen queixes, protestes, fins i tot motins, i a poc a poc va anar forjant-se un moviment reivindicatiu que va prendre molta més empenta en la segona meitat del segle XIX. L’anomenat catalanisme va tenir inicialment un plantejament cultural, però aviat fou també un moviment polític. Assolí el seu primer èxit el 1914, amb la instauració de la Mancomunitat de Catalunya, formada per les quatre diputacions, que, amb recursos escassos i poques competències d’àmbit local, van aconseguir notables èxits administratius, socials i culturals. La Mancomunitat fou abolida per la Dictadura de Primo de Rivera el 1925. Amb la Segona República es va restablir el 1931 una nova Generalitat adequada als nous temps, com a forma de govern autònom i descentralitzat.
De nou i durant el franquisme, la Generalitat fou abolida, però no així la nostra identitat, la nostra voluntat de ser, la nostra llengua i el nostre desig d’autogovern. Finalment, la Generalitat fou restablerta de manera provisional el 1977 amb el retorn de l’exili del president Tarradellas, l’únic acte de ruptura respecte del franquisme que es va produir en la transició.
Al llarg dels més de 30 anys de democràcia, Catalunya s’ha implicat activament en la política espanyola i ha contribuït a la consolidació de la democràcia, facilitant l’entrada de l’Estat espanyol a la UE primer i a l’euro després, contribuint fiscalment, més enllà dels límits raonables, al desenvolupament d’altres parts de l’Estat espanyol. Però, malauradament, l’esforç català ha estat rebut amb indiferència, incomprensió, xocs i constants deslleialtats per les institucions espanyoles. Arribats en aquest punt i davant la impossibilitat de canviar la mentalitat centralista i uniformitzadora que rau en l’essència de l’Estat espanyol, els catalans i catalanes ens plantegem la necessitat d’iniciar el nostre propi procés de transició nacional, basat en l’exercici del dret a decidir.
Pràcticament 300 anys més tard d’aquell 11 de setembre de 1714, els catalans ens trobem de nou davant l’atzucac històric d’haver de lluitar, aquest cop d’una manera pacífica i democràtica, amb la força dels nostres vots, per exercir el nostre dret a decidir el nostre futur com a nació. Un procés de transició nacional legitimat d’una manera inequívoca a les urnes el 25 de novembre de 2012, quan, amb una participació de gairebé el 70%, la ciutadania va elegir un nou Parlament en què les forces favorables a l’exercici del dret a decidir van obtenir una àmplia majoria, la més alta de tota la història en unes eleccions al Parlament de Catalunya. El poble català es va manifestar d’una manera inequívoca donant suport al dret a decidir. Gairebé dos terços, i amb intensitats i tonalitats diferents, gairebé quatre cinquenes parts del Parlament, són favorables que el poble català pugui ser consultat sobre el seu futur polític.
Som tots plegats protagonistes d’un moment únic de la nostra història, que ens posa a prova personalment a cadascun de nosaltres i, col.lectivament, com a país. Vivim temps transcendents, que van més enllà de la nostra immediatesa, van més enllà d’una legislatura, d’una generació sencera. No hi ha marxa enrere. Malgrat que les embranzides i els intents de fer descarrilar el procés siguin constants, la fermesa, la voluntat i el compromís del govern que presideixo amb l’exercici del dret a decidir són clars i diàfans. Qui està disposat a lluitar pot sortir-se’n o no, pot guanyar o pot perdre, però qui no lluita ja ha perdut. És el nostre deure i el nostre compromís deixar un país millor a les futures generacions, que es puguin sentir ben orgulloses dels qui els han precedit. En aquest sentit, deixeu-me que us digui que tots som cridats a fer història, perquè cadascun de nosaltres és una baula d’una cadena que té tot el sentit si hi som tots.
Artur Mas i Gavarró
President de la Generalitat de Catalunya
