No s’ha de menystenir el paper que ha jugat la -reiterada- candidatura olímpica de Madrid en el procés d’emancipació nacional que ha impulsat la societat catalana de forma accelerada. Un ja llunyà 2004, Josep-Lluís Carod-Rovira va forçar la internacionalització de les empreses catalanes (involuntàriament, potser sí, i què?) donant l’excusa per a un boicot al cava català que va acabar redirigint els agents comercials dels cellers d’aquest país a mercats com el dels EUA o el nord d’Europa. Carod en va tenir prou negant-se a donar suport al que aleshores encara es deia Madrid 2016.
Però la candidatura de Madrid encara ens ha donat més alegries. Segons diuen ells mateixos, han establert sis subseus més (Barcelona, entre elles) que serviran per exhibir la xarxa de l’AVE. Un dispendi en trens que Espanya mateixa s’encarrega d’internacionalitzar al bell mig de la cara dels seus creditors europeus, cada cop més penedits d’haver pagat la bombolla immobiliària espanyola.
Llàstima que Madrid 2020 tingui poques possibilitats. Perquè estampar a tot el món una nova festa espanyola pagada amb el fil de crèdit que arriba des del Banc Central Europeu fóra un espectacle insuperable. Per això valoro el patriotisme de Foment del Treball, que ahir va oferir el suport a Madrid 2020 per tal de «reiterar la importància que tindria l’organització dels Jocs Olímpics per a Madrid i Espanya». Subtil, eh? Ep, i visca Catalunya!
