Fa una estona el Parlament de Catalunya ha votat i ha aprovat una Declaració de Sobirania que afirmarà que el poble català és un subjecte polític sobirà capacitat per exercir el dret a l’autodeterminació sobre el seu futur polític.
Una votació que ha comptat pràcticament amb els 2/3 dels diputats, ja que als 84 SI cal compatr el dos diputats 1 de ICV i l’altre de CDC que faltavem per estar al llit am grip i els del PSC que no han votat i les dues abstencios de la CUP, total 93 diputats de 135, el que li dóna una força imparable davant de tot el món
Aquesta votació és, de moment, l’última fita d’un procés de presa de consciència dels catalans i de la catalanes que el nostre futur és a les nostres mans i que tindrem l’estatus polític que democràticament decidim. Tant les últimes eleccions del mes de novembre com les diferents enquestes electorals i sociològiques que s’han anat publicant indiquen dues coses.
Primer punt: hi ha una amplíssima majoria social i política, que va entre el 67 i el 88% segons les fonts, a favor que sigui el poble català el que decideixi el seu futur polític. Es tracta, doncs, d’una majoria amplíssima que no deixa cap dubte. Una majoria que s’ha vist reforçada i legitimada políticament per l’ampli suport que han rebut els partits que promouen la sobirania de Catalunya.
Sembla, lògicament, que aquest clam majoritari sigui reunit en una declaració de naturalesa política del Parlament. Intentar vetar aquesta capacitat de decisió democràticament expressada no pot ser més que titllada d’actitud antidemocràtica i generadora d’inestabilitat, que es contraposa als principis fundacionals d’institucions tan respectables com la recentment guardonada amb el Premi Nobel de la Pau, la Unió Europea.
Segon punt: hi ha una altra gran majoria, que va entre el 59 i el 71%, a favor de la independència de Catalunya, particularment si aquesta inclou la continuïtat dins de la Unió Europea. Naturalment la independència és només una de les opcions que s’estudien com un futur estatus polític que la Catalunya sobirana pot triar. No obstant això és la majoritària, atès que altres opcions com la confederació, el federalisme o una autonomia més ampliada són clarament minoritàries, per no anomenar les que proposen un retorn al centralisme i l’unitarisme.
I és que a ulls de molts catalans i catalanes, el Regne d’Espanya ja ha esgotat tot el crèdit que tenia per afirmar-se com l’Estat que defensa i promou els interessos del poble català. No és el moment de fer un memorial de greuges, però queda molt clar que el futur de Catalunya com a nació, del poble català com a actor polític, no encaixa de cap manera dins d’Espanya, atès que el projecte nacional espanyol implica la subordinació política, l’espoli econòmic i la substitució lingüística per a Catalunya. I aquest no és el futur que volem.
Per aquest motiu, avui es passa a la història; hem de ser conscients que hem viscut un moment clau que es recordarà durant dècades. És per això que la implicació en aquest esdeveniment és un deure cívic, però per sobre de tot, un orgull personal i col · lectiu com a poble i com a Nació
Avui ha començat ha posar-se en marxa la primavera d’una Catalunya lliure i independent
