Molts autors coincideixen a dir que és característica intrínseca i natural de tots els homes la reivindicació d’allò que els és propi. Entre aquests noms en destaca el de l’historiador Hans Kohn, qui afirma tots els homes estan predisposats a allò que senten com a propi, i per això de manera més extensiva, també al nacionalisme. Kohn ho compara amb ser lluny de la nostra parella, dels nostres pares, o de casa. Aquest sentiment natural d’enyorança s’aplica així al nacionalisme, ja que els seus valors també són entesos com a propis. Si Kohn té raó,podríem parlar del nacionalisme com una inclinació natural (condicionada per diversos aspectes sociològics), en el sentit que ens inclinem cap allò que sentim com a nostre.
Kohn també argumenta com els estàndards del nacionalisme poden variar segons el context socio-polític de cada moment precís. Així, fets culturals com la llengua o la unitat, que en segles anteriors no havien tingut pes dintre del nacionalisme, agafen ara el protagonisme de força moviments nacionals. Així, la llengua és un dels cavalls de batalla del nacionalisme català com la unitat territorial ho és pel nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que unia ambdues coses era el nacionalisme alemany dels segles XIX i XX, i prova d’aquest fet és l’obra deJohann Gottlieb Fichte Discursos a la nació alemanya, en la qual també s’hi aprecien diverses influencies del filòsof prussià Immanuel Kant. Per Fichte, llengua i territori anaven juntes.
Però no tots els autors coincideixen en veure el nacionalisme com a inevitable o desitjable. Una de les veus que més s’hi oposa és la de l’historiador Elie Kedourie. En la seva obra més coneguda, Nacionalisme, Kedourie comença definint el nacionalisme com una doctrina pròpia del segle XIX que “ara sembla obvia, però no sempre ho ha estat”, i que “apareix simple i transparent, però és en realitat fosca i artificial”. Per a l’historiador britànic, el nacionalisme no és una extensió de l’estima d’allò propi com afirma Kohn, sinó que ho entén com una ideologia que actua com a substituït d’un buit social. Per entendre’ns, Kedourie ve a dir que com venim de famílies diferents, ens agraden coses diferents i pensem de maneres diferents, les societats utilitzen el nacionalisme com una excusa artificial que per unir-se.
Per a cadascú tindran més validesa les tesis Kohn o les de Kedourie, però sigui com sigui, l’auge del nacionalisme s’ha convertit en una realitat que batega amb força dins casa nostra, fet quees reflexa en l’arc parlamentari català essent la majoria dels vots per a partits catalanistes i/o nacionalistes. Un dels politòlegs més importants del moment, Josep Mª Colomer, considera que un dels atributs principals del estats moderns és la sobirania, i defensa en la seva obra Grans Imperis, Petites Nacions la viabilitat de noves nacions com la catalana, argumentant que la proliferació de nous estats es cap a on s’encamina el món actual. Colomer posa com exemple el naixement de nous països a la Unió Europea i en d’altres indrets mundials. Aquesta realitat inapel·lable dóna força al nacionalisme dins les nostres fronteres, ja sigui per defensar la unitat actual, com el nacionalisme espanyol, o el dret a l’autodeterminació, com propugna el nacionalisme català.
Des d’aquestes línies s’ha volgut transmetre al lector d’aquest digital una breu introducció al nacionalisme. S’han visitat les seves arrels racionalistes i romàntiques, les opinions històriques amb més pes, i s’ha profunditzat també en el cas català. No és la meva intenció que el lector deliberi d’acord amb el que aquí s’explica; només he pretès introduir-lo al fascinant món de la història i del nacionalisme per tal d’encoratjar-lo a cercar i aprendre més sobre aquesta realitat. Cada dia es profereixen opinions poc fonamentades o directament errònies, i crec que una de les claus per entendre l’actualitat és mirar enrere. Ens ho recorden autors com Innis, Eisenstein o Spengler, però sovint ens n’oblidem.
