«Avui és important evitar que els arbres que tenim al davant ens impedeixin de veure el bosc atès que el país no pot perdre una oportunitat com aquesta»
Visc a Catalunya, en un poble meravellós anomenat la Garriga. Tanmateix, escric aquest article intentant fer un exercici pràctic: imaginar què pensaria de la situació política catalana si visqués a l’altra punta del món. Per exemple, a Austràlia. Ho han provat mai? Permetin-se l’experiència i provablement arribaran a la mateixa conclusió que una servidora: el nostre país —Catalunya, evidentment— comença a ser una olla de grills desorganitzada, on costa posar-se d’acord per establir les estratègies polítiques que ens han de dur a bon port. És a dir, a l’assoliment d’alguns dels nostres objectius nacionals, socials i polítics, com ara la celebració de la consulta sobre la independència de Catalunya. Si visqués a l’estranger, també pensaria que davant un moment polític tan important com el que estem vivim les coses haurien d’estar raonablement controlades, meditadament consensuades i professionalment planificades. Amb això no vull dir que els nostres dirigents polítics no sàpiguen com fer-ho. Al contrari. Només intento reflexionar sobre la dificultat del moment i la rellevància històrica de tot el que tenim a les mans.
Fa molts anys que defenso el dret de decidir. Tots vostès encara deuen recordar les manifestacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, que fou la responsable de popularitzar una expressió que ara ha fet fortuna. Malgrat això, mai com fins als darrers anys no havia tingut la sensació que existia la possibilitat més o menys immediates d’exercir-lo. Però he de fer-los una altra confessió: servidora no és de les que creu que la consulta s’hagi de celebrar demà mateix, sobretot perquè tinc la convicció que quan la convoquem ha de ser per guanyar-la. Malgrat això —i si del que parlem és de la celebració, exclusivament—, defenso que actualment es donen les circumstàncies que la fan possible i que seria una llàstima desaprofitar-les: una gran majoria de la ciutadania catalana (fins al 78 % segons el Centre d’Estudis d’Opinió) està a favor de l’exercici del dret de decidir. La centralitat política del Parlament de Catalunya en defensa la celebració (fins a 104 diputats!) i una gran part del país —i també una part d’Europa— ha entès que la nostra és una reivindicació democràtica i que el que es pretén és donar la veu a la ciutadania perquè expressi els seus desitjos. A més, existeix un líder polític —el president Artur Mas— que està convençut del procés de transició nacional i ha abraçat la bandera de la consulta i no té intenció de deixar-la anar.
Així doncs, em pregunto: per què tantes dificultats? Per què tan de soroll? Què és el que provoca desacords entre els polítics? Quina és la raó de tanta desconfiança entre els grups polítics? Per què no es defensa que el bé comú és avançar cap a la consulta? Per què no es camina fermament cap a l’organització d’una consulta com és la voluntat majoritària dels grups que van guanyar les eleccions del 25-N? Per què el tacticisme polític impera per sobre de l’estratègia de país? I, finalment, per què sempre hi ha analistes polítics disposats a fer una muntanya d’una qüestió que només és un filet de palla? En fi, avui és important evitar que els arbres que tenim al davant ens impedeixin de veure el bosc atès que el país no pot perdre una oportunitat com aquesta. Seria el final d’un somni que és a punt de fer-se realitat i seria el suïcidi polític per a una gran part dels nostres dirigents. Ara és el moment de caminar amb pas ferm, negociar amb Madrid fins on sigui possible, buscar vies alternatives per quan el govern central es posicioni definitivament en contra de la democràcia i convèncer a la resta del món que Catalunya té el dret de decidir. Quan acordem de veritat aquest rumb i ens calmem, el soroll s’acabarà i aconseguirem celebrar, per una via o per una altra, la consulta. Fem-ho?
