La setmana que va acabar ahir va tenir tres mostres de la complexa singladura política que espera a Catalunya des d’ara fins a la dilucidació del seu futur nacional, com a molt tard el 2014. L’Estat espanyol va desplegant totes les seves males arts i la xarxa politicojudicial per anar bloquejant l’autogovern.
La inacceptable interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la immersió lingüística, l’actitud provocadora del ministre Wert emparant-s’hi i, en el terreny econòmic, la posició insolent del ministre Montoro pel que fa a la flexibilització del sostre de dèficit per tancar el pressupost de la Generalitat són exemples que indiquen que, al marge de la guerra bruta, la que se suposa que és neta té una coloració igual d’obscura.
La resposta a la feina de sapa que fa l’Estat espanyol amb l’autogovern espanyol ha tingut l’oportuna resposta de la posada en marxa del Consell per a la Transició Nacional, que ha anunciat la seva voluntat d’enllestir abans de l’estiu un full de ruta per a la consulta.
Si encara algú en dubta, Catalunya no fa broma. A la prepotència i l’embraviment d’un poder centralista obstinat, les institucions catalanes, amb menys força política però amb tota la raó democràtica que dóna una àmplia majoria ciutadana, han de contraposar-hi una determinació serena i inequívoca.
Són temps estratègicament decisius, en els quals, mentre uns trepitgen fort per espantar, els altres han de mirar de fer les passes ben fetes per no entrebancar un procés que en tot cas només podria aturar una ciutadania exercint amb plena llibertat el seu inalienable dret a decidir. Els mesos que vénen seran una partida d’escacs política que no es pot prendre com un joc.
