Dijous de la setmana passada arrel de l’intent de parlar en català a la càmera de diputats espanyola, per part de tres membres del grup d’ERC, vam tenir una vegada més una mostra de la intransigència i el poc nivell democràtic que s’hi dóna per l’altiplà. Al mateix dia tots els noticiaris se’n feien ressò i eren ben contundents. Majoritàriament interpretaven l’actitud d’ERC de poc oportuna i ensenyada i justificaven l’expulsió dels tres diputats catalans, perquè s’havia de fer complir el reglament de la càmera. Per tant no en cabia d’altra.
La sorpresa me la vaig endur l’un demà, quan al programa “Els matins”, vaig sentir l’explicació de l’Alfred Bosch, diputat per ERC a Madrid, i un dels que va ser injustament expulsats. (Vídeo, minuts del 25:40 al 28:00).
Si per esperada, la reacció de la presidència només m’havia semblat ridícula, la baixa qualitat democràtica espanyola, al assabentar-me de què ni el mateix president del “Congreso de los Diputados” sabia el reglament intern de la càmera pel que fa a quin ha de ser l’us dels idiomes, em va parèixer patètic, i esperpèntic. Resulta, tal i com explica el congressista Alfred Bosch, el reglament no en diu res dels idiomes. No diu ni en quina llengua s’han de dirigir els diputats… Amb què, tots aquells que sempre s’agafen al “Ah! Se siente, cumplimos con la ley”, es queden amb el cul a l’aire i un cop ensenyat el llautó callen como a putes. Però és tanta la catalanofòbia i tenen tan interioritzada la superioritat del seu idioma sobre qualsevol altre, que donaven per fet l’obligació del seu ús i la prohibició de qualsevol altra, en especial, com no, la del català.
Són tan cafres, que segur que al assabentar-se, si és que ho han fet, del que per ells deu ser només una anomalia, el primer que han degut pensar és, doncs n’hauria d’estar de prohibit. No se n’adonen i són incapaços d’entendre que inclús en una dictadura com la que havia en l’URRSS, en el seu Parlament era permès tots els idiomes de les diferents repúbliques que la conformaven i a on la utilització dels “pinganillos” per sentir la traducció simultània era d’allò més comú. Tal com passa al Canadà i d’altres parlaments del món, on permeten a les minories natives del seu país, fer ús del seu idioma en el Parlament… Que menys!
No sé que faran els espanyols el dia que convidin a dir unes paraules al “Congreso” algun mandatari estranger? No m’imagino jo al sr. Posada, president de la càmera, fent callar a la reina d’Anglaterra per ús inadequat en la llengua, cridant-li l’atenció i fen-la fora a la tercera vegada… Però dins de la casposa i ridícula España tot i més és possible.
Després d’assabentar-se’n de què el reglament no ho prohibia, no han demanat disculpes ni pensen fer-ho. Ni permetran mai que és parli català en tan santa institució… I jo que me n’alegro, perquè no deixa de ser un ridícul més que posa de manifest que a l’estat espanyol no se’ns hi ha perdut res. Potser ells sempre ho han tingut bé, perquè allò que de nosaltres volen, quan els hi plau ja s’ho agafen.
Per acabar i canviant de tema, com es pot veure cap al final del vídeo, el sr. Carles Vilarubí, destacat empresari, molt conegut per la seva vinculació al Barça (Vídeo min. 01h:15′:05” al 01h:17′:00”), no està gaire encertat al posar com exemple per descriure la situació econòmica actual de Catalunya, la d’una família sense ingressos i per donar suport a una visió unionista del problema, cosa que no és d’estranyar coneixent els ambients als que pertany l’empresari, acaba dient que en una situació així, el que ha de fer la família és mantenir-se unida… Home! Potser si que és més agradable morir-se de gana tots junts que per separat, tot i que jo abans provaria d’enviar al pare i/o als fills més grans allà a on hagués feina. Però aquest no és el cas. Per exemplificar la situació real dels catalans, almenys fins ara, no s’hauria de parlar d’una família sense ingressos. En la família en qüestió – España – qui més qui menys, per sort encara hi ha algú que treballa. El problema és que el patriarca s’ho queda tot, i és tant ruc, que al fill que li porta més ingressos a casa – Catalunya – no li vol pagar ni l’autobús que el du a la feina cada dia. I és que hauríem de convindre que hi ha famílies i famílies, i sinó que li preguntin a la Ventafocs, o al Hänsel i a la Gretel. En famílies com aquestes o amb madrastres com la de la Ventafocs, el millor que es pot fer és fotre el camp i com més ràpid millor.
De moment, que l’últim apagui la llum.
