«El futur està ple d’incerteses. I aleshores el dubte que es planteja el comú dels ciutadans és: per què ho fan tots tot tan malament quan hi ha tant en joc?»
Un informe de la Comissió Europea alertava ahir de l’elevada conflictivitat que es viu a l’Estat espanyol. Espanya figura junt amb Grècia i Portugal al capdavant del rànquing de països amb més tensió social els darrers anys. De fet, no calia cap informe. Tot just un cop d’ull als informatius i la tensió desborda la pantalla del televisor. Sense anar més lluny, ahir es repetia –i atiava- la polèmica al voltant dels escratges a les portes de les cases de dirigents polítics. Al Congrés es van desallotjar per la força un grup d’afectats per les preferents que escridassaven els diputats del PP i als membres del govern. Va ser la repetició d’una escena gairebé idèntica a una altra que fa unes setmanes protagonitzaven els representants de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Es tracta d’episodis d’alta tensió que tant en un cas com en l’altre van saltar de la tribuna de convidats als escons, atiant de nou la picabaralla entre els diputats.
Al Parlament de Catalunya, no ha calgut la intervenció dels convidats a la tribuna. Han estat directament els diputats –PP , Ciutadans i CUP- els qui s’han enfrontat asprament per suposades amenaces que han obligat la presidenta a aixecar el to dels advertiments.
Tensió al carrer. I tensió a la política. Precisament l’informe de la Comissió Europea alerta sobre l’hostilitat i la falta de confiança cap als polítics i la “fatiga” cap als representants sindicals. A més adverteix contra les conseqüències de les retallades que s’han impulsat sense el necessari consens i diàleg social, especialment les retallades que afecten l’administració pública, l’ensenyament i la sanitat.
Tampoc això és cap novetat. La darrera enquesta del CIS, coneguda aquesta setmana, situa els polítics, els partits i la política com a quart problema a Espanya (31%). Atenció, els polítics i la política. No la corrupció, que és el segon problema (44,5). I tot plegat tenint en compte que per a la immensa majoria de la població la gran preocupació és l’atur i els problemes de tipus econòmics que ocupen el primer i tercer lloc.
Conclusió, la societat s’està convertint en una mena d’olla a pressió i els ciutadans no veuen en la política la capacitat per dibuixar un camí de sortida sinó, al contrari, l’origen d’aquest forat negre. Es tracta d’un escenari i un estat d’ànim gens tranquil·litzador si donem un cop d’ull a algunes derives populistes que s’han produït en països veïns.
Però la cosa no queda aquí. Hi ha moltes més alarmes que es disparen. Per exemple, la de l’estudi publicat fa unes setmanes per un think tank alemany pròxim a l’SPD on s’apunta l’enorme dificultat que està representant per a Europa superar aquesta situació. L’informe de la Fundació Friedrich Ebert dibuixa diferents escenaris que contemplen des de la possibilitat del trencament de la UE –i en aquest punt adverteix “seriosament” sobre la possibilitat de separacions violentes o bé d’una dissolució similar a la de la URSS- fins a un horitzó –difícil- d’aprofundiment en la Unió. L’informe també contempla el trencament d’estats i cita concretament els casos de Catalunya i la Itàlia del Nord per referir-se a regions pròsperes que “trenquen amb els estats per intentar incloure’s en una zona d’integració central”.
El futur està sens dubte ple d’incerteses. I aleshores el dubte que es planteja el comú dels ciutadans és: per què ho fan tots tot tan malament quan hi ha tant en joc?
No hi ha dubte que alguna cosa s’està movent. La qüestió és exactament què és el que es mou, cap a on i per què. De cop i volta, el govern espanyol ha descobert que no podrà sortir de la crisi si continua escanyant els territoris econòmicament més dinàmics i decideix obrir la porta no només a un relaxament dels objectius de dèficit –si la UE afluixa- sinó també a fixar objectius asimètrics. Ves per on, just el plantejament del conseller Andreu Mas-Colell…
Què n’hem de deduir del fet que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el ministre d’Exteriors, José Manuel García Margallo, es presentessin a l’esmorzar informatiu protagonitzat per Josep Antoni Duran i Lleida? Cert que a Madrid es veu Duran com un pont de diàleg amb CiU, tan cert com que fa poques setmanes, el PP estudiava amb preocupació de quina manera apartar el líder d’Unió de la presidència de la comissió d’Exteriors del Congrés que actualment ocupa i com prendre-li el passaport diplomàtic que aquest càrrec comporta.
Quina casualitat que tot plegat es produeix la mateixa setmana que el govern català fa saber, després d’una reunió sorpresa, que té la voluntat de refer ponts de diàleg amb el govern espanyol. Ha passat alguna cosa? Tanta coincidència provoca un cert astorament. Més que res, perquè fins ara les posicions estaven tan enfrontades que saltaven les espurnes.
No podem comptar que tot plegat sigui efecte d’una primavera que tot just estrenem. Confiem que algú ens expliqui de què va tot plegat i a quines circumstàncies obeeix aquest nou rumb que ha adoptat la relació entre els dos governs. Més que res perquè el festeig pot començar a provocar algun atac de gelosia..
