Pot sorprendre a algunes persones, de fora de Catalunya, que una part important de les forces polítiques impulsin al Parlament una declaració formal a favor del dret a decidir dels catalans.
La història dels darrers trenta-cinc anys ho explica en part, perquè no es pot oblidar que el moviment catalanista per a la recuperació de les llibertats nacionals té més de cent-cinquanta anys d’història, pel cap baix, si no es vol fitar el seu inici l’endemà de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió.
La Constitució espanyola permetia perfilar un estat en què les llibertats nacionals es podien expressar i l’autogovern, aprofundir. Ben aviat, assolida la democràcia i completada la transició, les forces recentralitzadores es van imposar quan l’Estat s’enfortia.
A les acaballes del segle passat, el camí encetat per l’Estatut de Catalunya de 1979 va quedar molt barrat.
Un nou pacte amb Espanya es va intentar sota la forma de l’Estatut del 2006, per tal d’aixecar el sostre de l’autogovern, disposar d’un tracte fiscal just i aconseguir respecte per les competències i institucions pròpies.
El referèndum estatutari, en què només votà el poble de Catalunya (a ningú se li pot ocórrer que votin tots els espanyols sobre allò que pertoca als catalans), va tancar el procés d’exercici de sobirania compartida iniciat al Parlament i completat a les Corts espanyoles.
La sentència contra l’Estatut va fer evident que el pacte no havia reeixit perquè les institucions espanyoles (amb la connivència dels seus partits de govern) no ho van permetre.
Per segon cop, el camí esdevingué intransitable i la voluntat de pacte, negada. Un tercer intent d’entesa, centrat en el pacte fiscal, va fracassar. Un nou exercici de sobirania compartida es va fer impossible. El ferro fred no es pot mallar. Tothom ho ha de saber.
Les conseqüències de la centralització i de la voluntat d’anorrear la diferència són ben reals i colpidores. L’ofec financer és evident i les conseqüències recauen sobre els ciutadans.
S’estableix un sostre injust de dèficit que fins i tot mereix els retrets del Parlament europeu. Les mesures en l’àmbit fiscal que adopta el Govern català per mirar d’engruixir els ingressos (euro per recepta, impost sobre dipòsits bancaris, taxes judicials) i evitar afectar elements essencials de l’estat del benestar són qüestionades i suspeses pel Tribunal Constitucional, amb l’excusa d’una pretesa igualtat dels espanyols.
L’Estat pot posar aquestes taxes o altres de similars, sense cap retret. Catalunya, no. L’Estat no accepta cap autonomia en ingressos ni en despeses. No vol l’autogovern veritable: només la descentralització administrativa amb la mínima càrrega política.
La immersió lingüística, bàsica per al coneixement del català i la cohesió social, es posa en risc en la llei educativa homogeneïtzadora que impulsa el Govern espanyol i que impedeix de soca-rel un sistema educatiu propi.
Les infraestructures catalanes no són les que han de ser, fins al punt que Catalunya és el territori de l’Estat amb menys dotació pública. I així, fins a l’infinit.
En aquest context i amb els antecedents esmentats, no ha de sorprendre gens ni mica que molts catalans vegin amb naturalitat que la sortida de l’atzucac econòmic i la pervivència de la nació passi necessàriament per reconèixer que el poble de Catalunya, com a subjecte polític i jurídic sobirà, té el dret a decidir sobre el que li és propi i sobre la forma en què vol viure col·lectivament, de manera democràtica i emparada per la legalitat.
Diferents grups polítics amb representació al Parlament de Catalunya han presentat sengles propostes de resolució sobre el dret a decidir del poble català que s’hi debatran la setmana entrant.
Caldrà estar amatents al que s’hi decideixi perquè quedarà establert el parer de la representació legítima dels catalans.
