Hi ha aquell cartell tan conegut que hem tingut penjat durant anys a les nostres parets: el mapa de les nacions d’Europa. A cada nació li corresponia (correspon) un color diferent que es complementava amb informació sobre cada poble. Va ser en aquest mapa, i no en els continguts de l’assignatura de geografia que ens ensenyaven a l’escola, que vam aprendre que existia Flandes, els Països Catalans, Gal·les… A Europa hem cregut i creiem molt en la gent de totes aquestes nacions. Encara.
Tanmateix, els qui volien una altra Europa ens han enganyat, amb aquesta Unió Europea actual que sembla més un mercat que no una entitat ciutadana. Ens l’han definida com un àmbit on cal ser de grat o per força. Dins un altre estat o lliures, però com un marc i una entitat imprescindible per al nostre poble. Ara, la realitat és que el nostre criteri sobre la Unió Europea és contradictori. Pot resultar útil o ser un entrebanc, pot ser una garantia, però també una contrarietat.
Però ara Europa és la sala on jutjaran els obstacles que interposi i els abusos que cometi l’estat espanyol, en la seva accepció més ampla, contra la llibertat dels nostres pobles. Serà en aquesta Europa mercantil i insolidària, sí. Com que ens movem en aquest àmbit, els catalans clarament jugareu la partida europea, car recorrereu a Europa per denunciar les prohibicions.
I aleshores, no hem de fer res per canviar Europa? És clar que sí. Hem de reclamar l’Europa dels pobles, aquella d’abans, d’aquell mapa de la paret. Una Europa creada per plantar cara a l’Europa financera, que reclami una Europa social: de les nacions i amb caràcter social, solidària i independent de l’especulació financera.
