Aquests dies estem assistint a les patètiques i dramàtiques crides que, de forma reiterada, fa el president de la Generalitat per tal que s’assumeixi la situació pressupostària. El contribuent resta perplex –al menys un servidor-. Vist en perspectiva, la història tindrà matèria per qualificar aquest període que vivim: la manca absoluta de patriotisme i de sentit d’estat. Ara bé, podíem esperar alguna altra cosa?
Al llarg dels anys de bonança no s’han fet les reformes que calien. Algunes s’estan duent a terme ara a corre cuita. Són aquelles que afecten l’economia i la legislació del món productiu. Però n’hi ha d’altres que, definitivament, arriben tard, quan el mal ja està fet. Vull dir que Catalunya s’embarca ara en un procés històric, i ho fa amb els peus de fang. La reforma de les nostres estructures de govern, de les nostres institucions, del nostre sistema polític en general, no s’ha fet quan tocava. I ara ens trobem amb una classe política deplorable que no està a l’alçada de les circumstàncies. El comportament dels líders catalans davant els atacs que la premsa tardofranquista va dur a terme contra Mas durant les eleccions, ja demostra que, en general, aquests líders no valen el que costa alimentar-los. Tenim una classe política indigna.
Arran la manifestació del passat Onze de Setembre s’havia posat en evidència que el president de la Generalitat tenia un coratge que cap polític català havia demostrat en tres-cents anys. Jo, que no acostumo anar a votar, vaig donar-li suport. M’estimava més un procés comandat per un petit grup de persones amb coratge que no pas el que ha acabat succeint: una assemblea majoritàriament independentista, però formada per diputats molt poc preparats i amb una noció de la realitat extremadament inconscient i descordada. Jo ho atribueixo a una manera de ser molt catalana, l’anàlisi de la qual ara no ve al cas. Però el fet rellevant és que Catalunya, el dia de les eleccions, va desautoritzar a aquell president que s’havia mullat, i molt. Que durant el procés electoral els líders de CDC van cometre errors greus? Sí, entre ells no desempastifar-se del Duran i dels seus acòlits. Es va donar, així, arguments sòlids al català mig, que passa de l’eufòria de sidral a la desconfiança més aguda.
El cas és que va tenir lloc la típica situació en que cadascú espera que el primer que es bellugui sigui l’altre. Potser el president Mas esperava obtenir uns grans resultats per poder enviar contundentment a passeig en Duran, mentre que l’elector esperava que el president Mas enviés en Duran a passeig com a condició prèvia per donar-li el vot. Catalunya, al meu entendre, va cometre un d’aquells errors als que, de segle en segle, ens té acostumats. Cap poble desautoritza el general a meitat de batalla. Som una mena de gent que ho barreja tot, i tot ho confon. Els ben asseguro que Washington no era cap germanet de la caritat, ni els polítics que li donaven suport eren de la seva corda. Però aquells americans –per això han arribat on són- sabien que, en els moments transcendentals, els pobles han d’assignar prioritats i que, precisament perquè es tractava de moments excepcionals, foren conscients que les simpaties i antipaties no havien de formar part de l’agenda nacional.
El resultat del procés d’independència serà d’una gran fragilitat. Ens hem dotat d’un procés assembleari que farà que tot sigui molt enrevessat i feble. La nostra classe política és prima i de baixa qualitat, ja ho he dit i ho certifico. I posarà en risc una operació que requereix un comandament limitat numèricament, però dotat de bisturí i de coratge. ¿De veritat podrà dir la història que els catalans hem estat a l’alçada de les circumstàncies i que hem protagonitzat dies de glòria?
