«Volem herois inconscients i audaços que trenquin totes les barreres d’una vegada
Hem encetat –mai més ben dit– el mes d’abril i Catalunya segueix sense pressupostos. Això només vol dir dues coses. O bé que l’autogovern d’aquest país és molta més diputació provincial del que ens havíem entestat a creure i va fent amb partides finalistes, quatre duros i un gallet, o bé que tot s’aguanta sobre un fil de precarietats i improvisacions. De precarietats màximes i miserables. Sense pressupost, un govern en teoria s’ha de limitar a cobrir necessitats bàsiques –si és que pot– i no té cap marge per dedicar ni un cèntim a concretar iniciatives pròpies. Les iniciatives que defineixen una opció política i que fan que pagui la pena anar a votar. Perquè si només es tracta d’administrar una plantilla predefinida no cal tant d’embalum ni tanta traca ni acudir a urnes. Ni tresorer. Amb un bon gerent ja n’hi hauria prou. I anar fent i anar tirant.
Però si cal definir i aplicar un pressupost, com fan en tots els països civilitzats d’aquesta part privilegiada del món, a Catalunya no s’entén res. Hi ha enormes restriccions pressupostàries perquè el país està endeutat perquè no es pot obrir al mercat financer exterior –com sí que fan Madrid o el País Basc–, és a dir, perquè ningú ens deixa ni un duro, i perquè els que permeten que es torni part d’aquest deute són Madrid i el seu aval darrer, que es diu Brussel•les. I si Madrid i, sobretot, Brussel•les imposen condicions, només hi ha dos camins: o juguem tots o estripem la baralla. Jugar tots vol dir acceptar les dites retallades i fer cara de vinagre necessari. La baralla es pot estripar de dues maneres: o declarant-se insubmisos fiscals davant Espanya i recaptant, si sabem, els nostres impostos, o saltant del sistema, que és la Unió Europea.
Tota la resta són romanços, perdre el temps, sembrar confusions i enredar la gent. Per això no s’entén ara que Esquerra Republicana proclami una vegada i una altra que no farà costat a uns pressupostos de restricció. Doncs què es pensaven quan van aprovar l’acord d’estabilitat financera? Que els pressupostos serien d’expansió i llepolies? I encara s’entén menys l’actitud d’un partit, com el PSC, que demana sacrifici i coherència a Esquerra i que és incapaç de cohesionar res ni de sacrificar-se gens. Afirma Pere Navarro que “necessitem un govern seriós que respecti els seus pactes”. Necessitem també una oposició responsable que sigui capaç d’assumir amb coherència, sí, quin límit acceptaria ella amb el PSOE al govern d’Espanya. I si no, volem herois inconscients i audaços que trenquin totes les barreres d’una vegada i que deixen la retòrica per a Sant Vicent –lloat sigui– avui que és el dia en què el celebrem i el reivindiquem.
