Tant de bo m’equivoqui, perquè el poble català ja no es veu capaç d’acceptar segons què.
He de confessar que em desconcerten els últims moviments d’aquest Govern. I el pitjor del cas, en desconec els motius. O no saben el que es porten entre mans o s’expliquen fatal. O el que seria més perillós, han recuperat el secular vici d’embolicar la troca i –sant tornem-hi- volent estar al plat i a les tallades.
El dimecres, un cop més, el president de la Generalitat va haver de sortir a posar una mica d’ordre a les poc meditades declaracions del seu conseller portaveu i a deixar clares quines eren les prioritats del Govern. Artur Mas va remarcar que el primer objectiu era mantenir l’estat del benestar malgrat disposar d’unes arques tan munyides que la cosa ja no dóna ni per a un Mini Babybel. El president és conscient que amb les butxaques buides i havent de demanar diners als companys de taula, mai es pot llançar un vaitot en una partida de pòquer. Ja arriscarem en una altra timba.
I és que el dimecres alguns ens vam posar a tremolar quan Francesc Homs va anteposar el dret a decidir per sobre de qualsevol altre propòsit, com si en aquest deprimit país encara lliguéssim els gossos amb llonganisses. Potser quan obtinguem la independència, no ens quedaran llits als hospitals, places de residències per a la gent gran i empreses on treballar.
Aquí i a la Xina, la màxima prioritat és sobreviure, perquè el 31 de cada mes s’han de pagar nòmines, concerts socials i sanitaris, factures de medicaments, el deute d’anys anteriors i el reguitzell d’obres sense inaugurar que ens van deixar com a rèmora els del tripartit. No s’hi val a fugir d’estudi i menys amb la bandera del dret a decidir, fiant-ho tot a una possible independència que no arribarà per Sant Jordi.
La Generalitat necessita diners i, ara per ara, tots estan a Madrid perquè els emissors internacionals han tancat l’aixeta perquè no se’n fien. O sigui que hem d’agafar el pont aeri tant si plou com si neva. D’aquí que el president ordenés que els diàleg amb el PP ni es pot esquerdar ni trencar.
Però desenganyem-nos. El rovell de l’ou –i el que ningú ens vol dir- és l’actitud que adoptarà enguany aquest Govern a l’hora de seure a negociar el nou finançament autonòmic. És a dir, si CiU es plantarà amb el pacte fiscal o tornarà a acceptar les engrunes que poc a poc van soltant des de Madrid. De moment, em temo el pitjor per dues raons. La primera perquè el conseller de la Presidència, quan li van preguntar, va fugir d’estudi amb l’excusa del dret a decidir com objectiu primordial. I segona, la no dissimulada voluntat del president de reunir-se amb Mariano Rajoy en secret totes les vegades que calgui. Tant de bo m’equivoqui, perquè el poble català ja no es veu capaç d’acceptar segons què.
