Declaració unilateral d’Indepedència

L’última voluntat dels ciutadans de Catalunya és la que compta

En democràcia, com en els testaments, l’última voluntat dels ciutadans de Catalunya és la que val. Hem de recordar aquest fet elemental a tots els que al·leguen que la Constitució Espanyola està legitimada per Catalunya perquè fa 35 anys va ser aprovada amb una majoria més alta i un índex de participació més elevat que als referèndums dels Estatuts de 1979 i de 2006.

Aquest és el gran argument, per exemple, del periodista José Antonio Zarzalejos a un article publicat el dia 13/01/2013 a La Vanguardia per afirmar que els ciutadans de Catalunya s’han adherit majoritàriament a la legalitat constitucional. Si tant segurs estan d’aquesta adhesió, perquè la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut no va fallar repetir tot el procés de l’Estatut i sotmetre’l a referèndum tal com exigeix la Constitució espanyola? Els conceptes de democràcia i legalitat estan encadenats, tal com compartim amb el Sr. Zarzalejos.

En efecte no hi pot haver una legalitat que contravingui l’última voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum l’any 2006, com passa des de la sentència constitucional de 2010. Des d’aleshores Catalunya es regeix per un Estatut diferent del que van aprovar els seus ciutadans en referèndum i el Govern espanyol, per exemple el ministre Wert, legisla contra l’Estatut aprovat pels ciutadans de Catalunya que establia el caràcter preferent de la llengua catalana.

La sentència que va modificar l’Estatut és una conculcació flagrant de l’article 152.2 de la C.E. que estableix “una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. Si els magistrats consideraven anticonstitucionals alguns articles de l’Estatut, la seva mateixa Constitució determinava que no estaven facultats per a modificar-lo.

Només podien ordenar la repetició de tot el procediment per adequar el text a la seva interpretació. El final d’aquest procés era un referèndum dels electors inscrits en els censos corresponents. Ho va exigir el President de la Generalitat Pasqual Margall quan va dir: “si l’Estatut és modificat hem de tornar a votar!”.

Si el Sr. Zarzalejos té conviccions democràtiques arrelades hauria de tenir la seguretat que els ciutadans de Catalunya continuen adherits a la legalitat constitucional després d’una sentència que ha representa una reforma constitucional en tota regla. Pel cap baix hi ha dels seus punts, el 152.2, que ha estat anul·lat a la pràctica per uns magistrats que no tenen cap legitimitat per fer-ho.

La violència jurídica d’aquesta situació va incidir de manera tant aguda en el sentit de dignitat i justícia dels catalans que un milió de persones es van manifestar el 10 de juliol d’aquell any. Els dirigents de l’Estat espanyol van romandre impassibles. Dos anys després un milió i mig de ciutadans van omplir els carrers de Barcelona demanant independència. Però no la volen imposar a la resta dels seus conciutadans; reclamen un nou referèndum. En certa manera exigeixen el plebiscit pendent després de la modificació de l’Estatut que estableix l’article 152.2 de la Constitució.

El poble català a les eleccions de novembre de 2012 va tornar a expressar la seva última voluntat i va donar la majoria als partits que propugnen un referèndum amb una alternativa diferent a la del referèndum constitucional de 1978. Aleshores els ciutadans de Catalunya només van poder decidir entre el manteniment de la legalitat franquista o la nova legalitat de la monarquia parlamentària.

Ara la Declaració de Sobirania recupera el dret a l’autodeterminació del poble català que defensaven tots els partits antifranquistes en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya. Aquest demanava el restabliment dels principis i institucions de l’Estatut autonomia de 1932 com a expressió del dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret apel·la a la legalitat internacional i defensa que els ciutadans de Catalunya puguin triar entre o bé la Constitució espanyola tal com l’interpreta la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, o l’establiment d’un Estat propi. Tots els demòcrates del món, inclosos els espanyols, han de donar suport a aquesta demanda si volen estat segurs que Catalunya forma part d’Espanya de manera voluntària i no com a resultat del dret de conquesta. Catalunya va ser annexionada per la força al Regne de Castella l’any 1714 basant-se en aquest dret; després va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya. Aquest fet ens porta a la interpretació de la història del Sr. Zarzalejos

Document sobre l’autodeterminació publicat per la Comissió de Defensa dels drets de la persona del Col·legi d’Advocats

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona va publicar una anàlisi jurídica sobre el dret a l’autodeterminació de gran interès. La Junta del Col·legi va desmarcar-se d’aquesta aportació de la Comissió esmentada i la notícia d’aquest document va desaparèixer del llistat de novetats de la web, potser substituïda per d’altres. No vaig saber trobar el document a la web i vaig suposar que també l’havien retirat. Però no va ser així tal com explica el comentari rebut. Per aquesta raó i per la seva importància la vui reproduir aquí. És important fer-ne la màxima difusió.

Anàlisi jurídica de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre el dret d’autodeterminació
Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar present en tots els debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individuals com col·lectius. En el moment actual, en el que el poble català està cridat a prendre decisions que poden determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del marc jurídic que li és propi.

En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents des del 1976. En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació  havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial. L’exercici del dret d’autodeterminació ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la secessió d’una part del territori d’un estat per constituir-ne un de nou.  Concretament, a Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia  (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008). El procés d’autodeterminació i la creació d’un nou Estat sobirà ha estat en cada cas diferent – previsió constitucional, separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència -, però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió  majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament.

Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici d’aquest dret per part dels pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial. Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret d’autodeterminació. D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els Estats. El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010, en resposta al requeriment de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008, era o no conforme al dret internacional, ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.

En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular. Els arguments d’aquesta rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos. En primer lloc s’afirma que la sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà. El segon argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en qualsevol cas, il·legal, ja que entraria en col·lisió amb la legalitat vigent, i, en concret, amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisolubleunidad de la Naciónespañola, patriacomún e indivisible de todos los españoles”.

Pel que fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà. En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats. En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte polític del dret de decidir: una història mil·lenària , una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies. i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d’ altra banda en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del Tribunal Constitucional.

Certament, l’actual marc constitucional espanyol no permet l’autodeterminació de Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d’una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional. No oblidem. però, que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular, a través dels seus representants polítics constituïts en poder legislatiu. Aquesta concepció, radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular – en aquest cas representada pel Parlament de Catalunya – en nom d’una legalitat que seria imposada. En una societat democràtica – a diferència d’una dictadura – no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat.  Es per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritàriament, expressi la seva voluntat – en sentit afirmatiu o negatiu – en relació a la creació d’un Estat català sobirà. En el cas d’una resposta afirmativa a aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria tampoc cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d’implementar les modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es desenvolupés de forma ordenada i equitativa. Aquest és el criteri establert pel  Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de la província del Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal  reconeix que una majoria clara, expressada a partir d’una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació.

La declaració unilateral d’independència, proclamada pel Parlament de Catalunya, estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració d’independència per part del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència política al nou Estat. En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, tal com van ser formulats per primera vegada per la Convenció de Montevideo, sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats. Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificada pel dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu dictamen, el Comitè Badinter afirma que l’existència dels Estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l’estatalitat.

La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.

Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona considera que és un dret inalienable de Catalunya, com comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, del seus ciutadans.

Declaració de Sobirania: 1) legitimitat històrica

El pacte de legislatura entre CiU i ERC s’ha compromès a formular una “Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya” en el primer ple ordinari de la desena legislatura. Aquesta hauria de presentar a la comunitat internacional les raons que han portat Catalunya a plantejar referèndum d’autodeterminació. D’entrada els representants del poble català (article 55 de l’Estatut) haurien d’acollir-se a l’article primer del Pacte Internacional per als Drets Civils i Polítics que proclama el dret de tot poble a la lliure determinació. Han de situar la confrontació entre Catalunya i l’Estat espanyol com un afer internacional i no com un afer intern espanyol. La història de Catalunya i la voluntat dels seus ciutadans legitimen que el poble català és un subjecte polític.

La Declaració de Sobirania hauria de recordar que el poble català tenia un Estat propi, assentat en el seu territori històric, que va ser annexat per la força de les armes a Espanya i que aquesta ha intentat completar l’annexió perseguint la seva llengua, cultura i identitat. Per acollir-se a la legalitat internacional, caldrà recordar l’ús sistemàtic de la força durant tres segles contra el poble català; aquesta violència física, o jurídica, fereix la consciència democràtica de la Humanitat. Des de l’annexió, el 1714, de Catalunya al Regne de Castella, precursor del Regne d’Espanya, s’han repetit els crims contra la Humanitat comesos contra el nostre poble. Hem de deixar a les institucions espanyoles la fonamentació de la indissoluble unitat d’Espanya en l’existència d’un “cos místic” espanyol amb orígens mítics en la nit dels temps.

En la legitimació històrica la Declaració de Sobirania hauria de recordar que l’Estat català va ser abolit l’any 1714 apel·lant al dret de conquesta i Catalunya va ser annexada al Regne de Castella, el qual l’any 1812 va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya. En la legitimació per la voluntat dels seus ciutadans hauria de ressaltar que la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 2010 va modificar l’Estatut d’Autonomia de 2006 aprovat en referèndum pel poble català. La seva sentència va infringir l’article 152.2 de la Constitució Espanyola, que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat en referèndum. Amb aquesta sentència es va desnaturalitzar l’autonomia: va deixar de ser un pacte entre el poble català i l’Estat espanyol i es va reduir a una concessió que qualsevol llei espanyola podia modificar.

La manera més eficaç de demostrar el mite de la unitat d’Espanya és comparar Catalunya amb Portugal, com va fer Gregorio Peces Barba, el ponent socialista en la redacció de la Constitució espanyola. Caldria recordar que en temps de Felip II, Felip III i Felip IV Catalunya tenia el mateix rang jurídic que els altres regnes de l’antiga Hispània romana, com Castella o Portugal. La seva llengua gaudia del mateix reconeixement que el portuguès o el castellà. Catalunya tenia un Estat parlamentari format per les Corts Catalanes i la Generalitat i una gran autonomia municipal. L’Estat català va ser enderrocat i les lleis catalanes substituïdes per les castellanes. Es va imposar un règim d’ocupació militar encapçalat pel Capità General. Barcelona va ser una plaça militar amb una guarnició castellana que cada nit tancava les seves portes fins l’enderrocament de les muralles l’any 1855.

El Parlament hauria de recordar al món que fa 200 anys el Regne de Castella va canviar el seu nom pel de Regne d’Espanya. L’any 1808 encara va ser el “Consejo de Castilla” el que va declarar il·legal la renúncia de Carlos IV i Fernando VII a la corona espanyola, mentre que l’any 1812 la Constitució de Càdiz va fer néixer el Regne d’Espanya, que reunia els espanyols d’ambdós hemisferis. Aquest Regne va continuar amb la seva matriu castellana i va intentar completar l’annexió política de Catalunya amb l’assimilació cultural.

Els representants del poble català en reclamar la sobirania haurien de fer memòria que al segle XX la deriva centralista i autoritària espanyola es va accentuar. L’any 1914 la Real Academia va canviar el nom dels diccionaris de la llengua castellana pels diccionaris de la llengua espanyola. La major agressivitat espanyola contra Catalunya va arribar a la seva màxima expressió amb les dues dictadures militars del segle passat. El 1940 el President de la Generalitat, Lluís Companys, fou torturat i afusellat pel règim militar del General Franco, i ha esdevingut el símbol dels milers de catalans que van patir la mateixa persecució.

Declaració de Sobirania: 2) violència jurídica contra voluntat democràtica

En la seva propera Declaració de Sobirania, el Parlament hauria de proclamar que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat en referèndum pel poble català l’any 2006, va anul·lar el consentiment que els ciutadans de Catalunya havien donat a la Constitució espanyola, l’any 1978. En l’anterior article proposava que el Parlament reclamés un referèndum d’autodeterminació recordant la història de l’annexió forçosa de Catalunya al Regne d’Espanya.

El dret internacional demana sumar la voluntat dels ciutadans a les raons històriques. El cas de Gibraltar n’és un bon exemple: el Regne d’Espanya té dret històric al territori, però els seus habitants han mostrat la seva voluntat de continuar sent britànics en referèndum. La sentència esmentada va modificar l’Estatut aprovat en referèndum; en fer-ho va violar l’article 152.2. de la Constitució espanyola que garantia el respecte a la voluntat del poble català perquè establia: “Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”.

Si la voluntat dels catalans expressada en referèndum va contradir la Constitució espanyola, fer prevaldre aquesta sense el seu consentiment representa una violència jurídica sobre el poble català equiparable a la soferta des del Decret de Nova Planta. La darrera voluntat dels ciutadans anul·la les anteriors, com en els testaments.

El Parlament de Catalunya hauria de declarar que mentre el poble català no torni a votar en referèndum el Regne d’Espanya infringeix el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. L’única manera de restablir la legitimitat democràtica a Catalunya és la celebració d’un nou referèndum amb les dues opcions existents: o bé la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia tal com els ha interpretat la sentència del Tribunal Constitucional o bé l’establiment de Catalunya com a nou Estat d’Europa.

Caldria recordar al món que la sentència del Tribunal Constitucional va culminar el procés de reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. És el que passaria si la República Italiana intentés reduir l’Estatut especial del Tirol del Sud, un territori de parla alemanya annexat militarment l’any 1918, a una autonomia com la Toscana.

Aquest procés de reducció es va iniciar amb l’intent de Cop d’Estat del 23 de Febrer de 1981, quan el Rei Juan Carlos I va convocar tots els partits estatals, excloent els partits catalans que havien donat suport a la Constitució de 1978. D’aquelles reunions en van eixir la LOAPA. Des d’aleshores es va degradar el rang de l’Estatut, de manera que qualsevol llei orgànica i fins i tot ordinària l’ignorava.

També es va modificar el sistema d’elecció dels membres de tots els òrgans del poder judicial i del Tribunal Constitucional que van passar a ser nomenats pel PSOE i el PP. L’Estatut de 2006 volia restablir el rang constituent originari de l’autonomia catalana i delimitar clarament les competències per evitar les interferències legislatives espanyoles. Contra aquesta voluntat del poble català aprovada en referèndum, la sentència del Tribunal Constitucional va establir que la Constitució espanyola nega l’existència de Catalunya com a subjecte polític i va insultar la ciutadania catalana titllant-la de ser una “subespècie” de l’espanyola.

També hauria d’explicar al món les greus conseqüències de la supremacia de les lleis estatals sobre l’Estatut. Aquesta superioritat afecta directament les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat. L’Estatut de 1979 havia establert una negociació bilateral entre els governs català i espanyol i un sistema definitiu de finançament de la Generalitat (article 45), que no es va aplicar mai.

Es va imposar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes que va convertir el sistema provisional que havia de durar cinc anys en definitiu i va imposar una negociació multilateral entre totes les autonomies de règim comú. Fruit d’aquesta imposició estatal s’ha produït un dèficit fiscal entre Catalunya i l’Estat espanyol del 8% del PIB, com a mínim, que fa dècades que dura. Per aquesta causa Catalunya pateix una crisi més aguda a la que li correspon per la seva economia i capacitat exportadora. Aquesta és la causa que explica que patim una taxa d’atur que dobla la del País Basc que partia d’un nivell productiu similar, però que no ha sofert la nostra descapitalització fiscal.

Igualment la Declaració de Sobirania hauria d’explicar al món l’amenaça que l’opressió legal espanyola representa per a la llengua i cultura catalanes. L’Estatut d’Autonomia de 2006 volia equiparar el rang jurídic de les llengües catalana i espanyola, establint el dret i el deure de conèixer i usar totes dues. La Constitució de 1978 va establir la supremacia de l’espanyol sobre el català: mentre el primer és un dret i un deure, el segon només és un dret. Catalunya no havia reclamat els drets territorials de la seva llengua, com es reconeixen als estats plurilingües com Suïssa, Bèlgica, Canadà.

Només la immersió lingüística a l’ensenyament aplicava, amb excepcions, el criteri de territorialitat lingüística, amb un amplíssim consens de les famílies catalanes de tots els orígens. Només era qüestionat pels mitjans de comunicació de Madrid. La sentència del Tribunal Constitucional va modificar l’equiparació de drets i deures entre el català i l’espanyol que el poble català havia aprovat en referèndum i és el fonament dels atacs a la immersió lingüística que prepara el Govern espanyol.

La Declaració de Sobirania hauria de remarcar que a la Unió Europea del segle XXI no hi pot haver violència jurídica i que el dret a la lliure determinació dels pobles ha de representar la normalitat. Com ho va ser, l’any 1991, per delimitar els Estats sorgits amb la dissolució de la URSS, per reunificar els dos estats alemanys o per separar Txèquia i Eslovàquia. Les fronteres han de respondre a la voluntat dels ciutadans i no al resultat de victòries militars passades o de la violència jurídica que les continua.

El problema no és la data sinó el marc legal de la consulta

L’acord entre CiU i ERC sobre el procés de transició s’ha encallat en la data de la consulta. El problema real no és aquesta falta de dia, sinó la inconcreció sobre el marc legal en el que la consulta s’ha emparar; en definitiva què faran CiU i ERC en el cas que l’Estat espanyol la prohibeixi. Només hi ha un marc legal per a un referèndum d’autodeterminació vinculant: el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, el primer article del qual estableix el dret a la lliure determinació dels pobles.

Només hi ha una escletxa en el búnquer constitucional vigent: el seu article 96 que estableix que els tractats internacionals signats pel Regne d’Espanya formen part de l’ordenament intern espanyol. Només hi ha un precedent legal a l’Estat espanyol aplicable a la transició nacional catalana: la llei 40/1975 de 19/11/1975, l’última en vida del general Franco, la primera del seu successor Juan Carlos de Borbón, Cap d’Estat en funcions.

En aquesta llei l’Estat espanyol invoca la Carta de les Nacions Unides i declara que la província del Sàhara (legalment al mateix nivell que la de Tarragona) no havia format mai part del territori espanyol. Només hi ha una manera de forçar l’Estat espanyol a convocar un referèndum d’autodeterminació i admetre que Catalunya no forma part del seu territori nacional: una enorme pressió del poble català i de l’opinió pública internacional, mantinguda durant anys, que forci els governs europeus a exigir la seva celebració a l’Estat espanyol.

Tenim pressa. Tenim molta pressa perquè hi ha 840.000 catalans a l’atur quan el País Basc en té la meitat amb un nivell industrial similar. Tenim molta pressa perquè el Govern espanyol està decidit a destruir el sistema educatiu català. Tenim molta pressa per l’asfíxia financera de la Generalitat, per les retallades en educació i sanitat, per la manca d’infraestructures, pels peatges, per la lamentable situació de la justícia i per tantes altres coses. Però quan més pressa tenim, més fred hem de tenir el cap. Quan més amenaçat de mort es troba un poble, més ha de mantenir la calma i més ha d’empènyer, com va fer el poble anglès davant l’amenaça nazi.

El problema de l’acord pel procés de consulta entre CiU i ERC no és l’absència d’una data sinó la seva ambigüitat. En primer lloc la “Declaració de Sobirania” que proposa no es pot fonamentar, només, en les negatives de l’Estat espanyol a les propostes catalanes dels darrers trenta anys com fa el document que s’ha fet públic. Per incidir en la legalitat internacional cal recordar que el Parlament català i les seves institucions van ser abolides per la força de les armes i que va ser annexada al Regne de Castella apel·lant al dret de conquesta.

El seu estat successor, el Regne d’Espanya, s’ha imposat sobre la voluntat del poble català amb guerres civils i dictadures militars. Són els tres segles d’ús de la força contra Catalunya i la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut plebiscitat pel poble català els que el legitimen a invocar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

Un segon àmbit de contradicció és l’existència de dos procediments. El punt 4.2 del document publicat estableix la redacció d’una nova llei de consultes pel Parlament de Catalunya, que només depèn d’aquest. En canvi el punt 4.3 obre un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici al dret a decidir que inclogui l’opció a convocar un referèndum d’acord amb la llei de consultes aprovada l’any 2010. Mantenir la perspectiva d’una negociació és un gravíssim error estratègic.

No podem esperar res de l’Estat espanyol, quan el seu Tribunal Constitucional s’ha atrevit a modificar un Estatut aprovat pel poble català en referèndum, quan es nega a negociar un pacte fiscal bilateral. Amb una expectativa de negociació mantenim la idea de que el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya és un afer intern espanyol davant.

El problema de fons és si el govern català ha de convocar la consulta encara que la nova llei catalana que l’empari estigui recorreguda davant el Tribunal Constitucional i suspesa de manera cautelar. Una convocatòria unilateral no vincularà l’Estat espanyol i només tindrà una força moral davant l’opinió pública internacional. Mostrarà la voluntat d’independència d’una majoria del nostre poble i farà insostenible la posició antidemocràtica de l’Estat espanyol.

Però té riscos molt importants, el principal dels quals és que el boicot estatal i la campanya dels seus mitjans de comunicació es tradueixi en una baixa participació electoral. Una abstenció superior al 50% desvirtuaria els efectes que persegueix un referèndum no-vinculant.

Un tercer àmbit de confusió amara els quatre acords de legislatura que s’han fet públics. No hi ha una distinció clara entre compromisos concrets que només depenen dels signants i les aspiracions i desitjos que evoquen principis generals i que depenen de la voluntat d’altres, entre els quals l’Estat espanyol. Aquest és un mal molt arrelat a la cultura política catalana.

Els nostres partits apel·len a les afinitats de pertinença a un grup ideològic o nacional dels votants, però no estan acostumats a retre comptes dels seus compromisos, l’accountability anglosaxona. La vaporositat facilita els acords de govern, però fa suposar a bona part de l’opinió pública que l’únic que interessa els partits és el poder i la seva menjadora. Traslladar els compromisos eteris a un acord de legislatura, on no hi ha el ciment dels càrrecs, és un camp de mines que augura explosions en els propers mesos.

Per aconseguir que la propera legislatura aprofiti l’oportunitat històrica que travessem és imprescindible que CiU i ERC concretin que faran en el previsible cas que l’Estat espanyol impedeixi la consulta. Aquesta és la veritable qüestió i no pas la data de la seva celebració.

Com a mínim hi hauria d’haver el compromís escrit de convertir les eleccions europees de 2014 i les espanyoles de 2015 en un plebiscit sobre el dret a decidir. Això es pot aconseguir mitjançant la presentació d’una candidatura unitària entre CiU i ERC, oberta a tots els partits catalans que defensen el dret a decidir.

La victòria d’aquesta coalició obtindria el mateix efecte moral sobre l’opinió pública internacional que una consulta no-vinculant. Amb l’avantatge que és un procediment que només depèn dels partits catalans i contra el que l’Estat espanyol no pot prohibir-la i els seus mitjans de comunicació no poden fomentar el boicot i l’abstenció. A l’Europa democràtica del segle XXI la negativa del Regne d’Espanya a respectar la voluntat dels catalans, manifestada de manera sostinguda elecció darrera elecció, esdevindria insostenible. El govern espanyol hauria de seguir l’exemple del Regne Unit i permetre la convocatòria d’un referèndum vinculant.

Comencem amb una “Declaració de Sobirania”

En una Generalitat intervinguda “de facto” el perill més gran per al nou Govern i per a la celebració del referèndum és abocar-se al dia a dia. Sense marge de maniobra per l’asfíxia pressupostària, sorgiran els desacords i s’afeblirà el suport popular. L’antídot contra aquesta deriva és establir l’agenda nacional des del primer moment.
Immediatament s’hauria de proposar al Parlament una “Declaració de Sobirania” que proclami la voluntat del Parlament de convocar un referèndum d’autodeterminació d’acord amb la legalitat internacional. Aquesta proclamació ha d’incloure una important exposició de motius i els passos que es pensen fer en aquesta legislatura per aconseguir-la.

Els passos a fer són clars: en primer lloc l’aprovació d’una proposició de llei del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats que autoritzi a la Generalitat a convocar el citat un referèndum. La legalitat internacional exigeix esgotar tots els procediments interns abans de recórrer a un àrbitre imparcial.

La previsible negativa de les Corts espanyoles hauria d’anar seguida de la denúncia del Regne d’Espanya davant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. Negar la celebració del referèndum infringeix l’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que estableix el dret a la lliure determinació dels pobles. El Regne d’Espanya no pot ser jutge i part, i establir que el poble català no existeix i que no està emparat pels tractats internacionals.

En paral·lel la Declaració de Sobirania ha d’instar a la Cambra catalana a aprovar una llei de consultes que permeti preguntar el poble català si vol que Catalunya es doti d’un Estat propi. Aquesta consulta es podria fer coincidir amb les eleccions al Parlament europeu que s’han de celebrar l’any 2014, aprofitant els mateixos col·legis electorals. D’aquesta manera el cas català tindria alhora una dimensió mundial i europea.

L’exposició de motius de la “Declaració de Sobirania” seria tant important com els passos a fer. Hauria d’explicar al món que Catalunya tenia unes Constitucions, un Parlament i la Generalitat que van ser destruïts per la força de les armes l’any 1714. Que des d’aquell moment el poble català va patir l’ocupació militar al segle XVIII, els bombardejos i els Estats de Guerra de Barcelona del segle XIX, dues dictadures militars al segle XX.

Hauria de recordar l’annexió al Regne de Castella-Espanya basada en el dret de conquesta, la seva posterior divisió en províncies per esborrar la seva existència i la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana. Malgrat els tres segles de persecució el poble català ha resistit i ha mantingut la reclamació de les llibertats nacionals perdudes, la seva llengua i cultura i la seva identitat nacional.

Per fer entendre la necessitat d’un nou referèndum hauríem d’explicar que la Constitució espanyola feia un reconeixement implícit del poble català com a subjecte polític. Perquè estableix que els Estatuts d’Autonomia de les nacionalitats han de ser aprovats per referèndum i que aquests només poden ser modificats per referèndum, segons el seu article 152, punt 2.

El poble català va aprovar la Constitució de 1978 perquè els partits majoritaris van assegurar que ens reconeixia com a poble subjecte polític, com ho demostrava que el seu Estatut només podia ser modificat en referèndum. La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va infringir aquesta garantia constitucional modificant un Estatut aprovat en referèndum per poble català.

Aquesta sentència està recorreguda davant del Tribunal Europeu de Dret Humans per totes les manipulacions polítiques que va patir en els quatre anys de deliberacions. Tota la sentència es fonamenta en la negació al poble català del seu caràcter de subjecte històric. D’aquest negacionisme es dedueixen que no són constitucionala ni el pacte fiscal, ni la immersió lingüística, ni la delimitació de competències, ni un sistema judicial català.

L’exposició de motius de la Declaració de Sobirania hauria de ressaltar que la modificació de l’Estatut aprovat pel poble català en referèndum sense el seu consentiment legitima la seva demanda d’un nou referèndum. Els ciutadans de Catalunya tenen el dret a pronunciar-se sobre les dues opcions existents: o bé la Constitució Espanyola de 1978 tal com queda interpretada després de la sentència del Tribunal Constitucional; o bé constituir-se en un nou Estat.

Necessitem la més àmplia i activa majoria social possible

Aquesta legislatura ha de protagonitzar el pas històric més important des de 1714. Aquest salt exigeix la majoria social més àmplia i activa possible. Els resultats de les eleccions han reequilibrat la composició social de les forces compromeses amb el referèndum d’autodeterminació. Aquest major espectre facilita l’ampliació de la majoria social per l’Estat propi, però dificulta la formació d’un Govern fort, capaç de vèncer la resistència numantina de l’Estat espanyol.

Per esberlar el búnquer constitucional la majoria sobiranista ha de demostrar una cohesió interna i un sòlid suport de la majoria social del país. L’any 1977 els partits de l’Assemblea de Catalunya van aconseguir el 80% dels sufragis a les eleccions del mes de juny. L’Onze de setembre d’aquell any un milió de persones van ratificar aquesta àmplia majoria i la combinació de legitimitat electoral amb mobilització va aconseguir el restabliment de la Generalitat. També aleshores la representació catalanista estava fragmentada, però la formació de l’Assemblea de Parlamentaris i el posterior govern d’unitat van donar la fortalesa necessària per doblegar la posició de l’Estat espanyol. Ara les circumstàncies són molt diferents, però continua sent essencial l’aspiració d’ampliar al màxim la majoria social pel referèndum.

El setembre de 2005 també més del 80 % dels parlamentaris catalans van aprovar l’Estatut d’Autonomia. Només menys del 20% de l’electorat s’havia autoexclòs d’aquesta aclaparadora majoria. Tanmateix, l’endemà, la dependència de l’aparell del PSC envers el PSOE va portar a la presentació d’esmenes a l’Estatut aprovat, D’aquesta manera es van marginar de la majoria social catalanista i van provocar la defenestració del President Maragall. Tot i així el President Montilla, ell que havia presentat les esmenes contra l’Estatut, va ser present a la manifestació del 10 de Juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. La majoria social catalanista havia tornat a emergir. I havia evolucionat vers la reivindicació d’un Estat propi, evolució de la que el PSC s’ha despenjat i li ha fet perdre gan part del seu suport electoral.

L’atac del Govern espanyol a la immersió lingüística ha tornat a aplegar la majoria social que va emergir després dels quaranta anys de dictadura franquista, al llarg dels quals, entre 1960 i 1975, Catalunya va passar de 3 a 6 milions d’habitants. L’exemple més clar és el manifest de la FAPAC, que aplega a 2093 associacions de mares i pares. Acusa la reforma educativa de no respondre a cap criteri pedagògic i diu textualment: “És un tema d’ideologia, de fanatisme i que contràriament als que són els valors de l’educació, vol utilitzar aquesta per crear confrontació i dividir la societat”. El President Artur Mas ha convocat una cimera de tots els partis catalans que donen suport a la política educativa dels darrers trenta anys. Aquest és un model d’actuació que cal continuar per ampliar la majoria social pel referèndum.

Aquesta unitat de la majoria social pel referèndum s’hauria de repetir amb el pressupost de 2013. L’asfíxia financera de la Generalitat imposada pel govern espanyol és la causa de les retallades en els serveis públics essencials i el nou govern i la majoria pel referèndum haurien d’encapçalar les protestes populars contra el govern espanyol. El pressupost de 2013 és el més urgent i important escull que tindrà la majoria sobiranista pel referèndum. Els ingressos de la Generalitat cauen en picat a causa de la crisi econòmica; per exemple la recaptació per transmissions patrimonials havia caigut fins setembre un 15,20 %.

L’any que vé s’han de retornar més de 6.000 milions i s’han de pagar més de 2.300 milions en interessos. Es preveu una caiguda del 1,2 % del PIB, amb més atur i més caiguda d’ingressos, malgrat l’augment de l’IRPF i de l’IVA. Els negociadors de CiU i ERC haurien de tenir clar que no n’hi ha prou amb compensar retallades amb increments dels impostos. Han de pactar els procediments que posin el nou Govern al costat dels afectats per les retallades, de manera que derivi contra l’Estat espanyol les tensions socials que provocarà una crisi que farà cinc anys que dura.

Sense l’ampliació de la majoria social pel referèndum de les negociacions entre CiU i ERC naixerà un govern feble.

El nou govern del President Mas no pot aparèixer com a continuista. Ha de canviar la seva imatge i el seu relat. Aquesta transformació exigeix una composició diferent com la que proporcionaria la presència de personalitats independents. Aquestes han de suscitar les màximes complicitats en el 80% de la població que constitueix la base social del catalanisme. En cas contrari la contradicció de ser el suport del govern i cap de l’oposició afeblirà el suport d’ERC a un govern continuista de CiU. Sense estabilitat l’oligarquia espanyola i catalana, les autèntiques causants de la crisi, aconseguiran el seu objectiu: que no se celebri el referèndum d’autodeterminació, que el poble català retorni a la situació anterior a l’Onze de setembre i al 14 de novembre.

Necessitem un govern excepcional

El poble català ha donat un suport excepcional a les forces que s’han compromés a convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. A les eleccions del 25-N ha elegit 87 diputats partidaris del plebiscit, contra 28 que s’hi posen i 20 que la condicionen a l’autorització del Govern espanyol. Aquest resultat extraordinari té una força moral perquè s’ha assolit amb una participació del 70% dels ciutadans amb dret a vot, després de la brutal campanya basada de la por, portada a terme per l’Estat Espanyol i la Brunete mediàtica.

Ara el poble català necesita un govern excepcional, amb l’entrada de destacades personalitats del moviment sobiranista. Un govern que neixi sota evocació dels “Quatre Presidents” que l’any 1901 van portar a la victòria a la primera candidatura catalanista de la història. Avui aquestes personalitats es troben, per exemple a Omnium Cultural, presidida per una professora emèrita de política econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona. N’hi ha moltes d’altres d’aquest mateix nivell.

El futur govern tindrà una tasca difícil: convocar un referèndum d’autodeterminació mentre gestiona una Generalitat intervinguda «de facto». Molt difícil per la dura realitat catalana: 800.000 aturats, milers de famílies que s’han d’alimentar amb les tones de menjar recollides pels voluntaris del Banc d’Aliments, desenes de milers de famílies amenaçades de desnonament. Perquè la Generalitat està intervinguda “de facto” i no pot administrar els impostos que paguem els catalans per afrontar.

El nou govern és difícil de formar per la fragmentació de la cambra. ERC no vol aparèixer com a crossa de cap altra partit , ni com un partit frontissa al que només interessen els càrrecs. Amb els antecedents del pacte amb CiU als anys 80, que gairebé el porten a la desaparició, i dels governs tripartits amb el PSC, que li van provocar la patacada electoral de 2010, és una opció comprensible. Tanmateix ser alhora el suport del govern i el cap de l’oposició també té altíssims riscos de contradiccions insalvables.

Un Govern de CiU continuïsta amb només 50 diputats serà feble. Es veurà abocat a administrar el “dia a dia”, tal com preveu i prioritza Duran i Lleida. Serà un govern a mans del Govern espanyol en una Generalitat intervinguda, amb un dèficit estructural per l’espoli fiscal i sense accés als mercats de crèdit. Les grans esperances de la manifestació de l’Onze de Setembre s’aniran diluïnt. La dura realitat econòmica portarà a la confrontació social. Amb un govern feble, de manera inevitable, l’objectiu del referèndum vinculant es reduirà a una consulta “consultiva” amb una participació que no es podrà comparar amb la de les eleccions del 25-N.

Un govern excepcional és possible!. Només cal que el govern encapçalat pel President Mas incorpori destacades personalitats independents vinculades a les entitats i sindicats que han convocat les mobilitzacions del 11-S i del 14-N. Un govern que, a més del suport primordial d’ERC, busqui els màxims suports possibles de totes les forces compormeses amb el referèndum, que és la manera de no provocar contradiccions insalvables amb el primer partit de l’oposició.

Aquest Govern fort del President Mas faria esclatar les més altes esperances. Restabliria la confiança del poble català en els seus dirigents polítics i en el nostre futur. Mantindria l’entusiasme nacional i ampliaria la majoria social pel referèndum. L’entusiasme i l’esperança li permetria plantar cara al Govern Espanyol i guanyar el respecte internacional per la causa catalana.

Les personalitats independents garantirien el trencament de la inèrcia continuista. Evitarien que el dia a dia no passés a segon terme l’objectiu central de la convocatòria d’un referèndum. Per començar aquesta composició excepcional certificaria davant de l’opinió pública que els pressupostos de 2013 són els més justos possibles d’una Generalitat econòmicament intervinguda. Quedaria clar que les retallades no responen a interessos conservadors, sinó que són imposades per l’Estat espanyol.

En definitiva la formació d’un govern excepcional d’ampla espectre marcaria un punt d’inflexió en la història de Catalunya. Demostraria al milió i mig de persones que van participar en la més gran manifestació de la història que el seu esforç va valer la pena. Mostraria als participants a la vaga general i a les grans manifestacions del 14 de Novembre que el nou Govern està al seu costat, encara que el seu poder serà molt limitiat perquè la Generalitat està intervinguda.

Però la seva composició plural farà palès que l’objectiu prioritàri del nou Estat català serà que l’atur disminueixi per sota del 10%, el nivell dels petits estats d’Europa. Tots els ciutadans del nostre país han de tenir la confiança que, quan Catalunya sigui lliure, tornarà a ser la “Terra de Treball” que sempre ha estat.

Mobilitzacions, força. Eleccions, legitimitat

La manifestació de l’Onze de Setembre ha posat l’aspiració a la independència de Catalunya a l’agenda internacional. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que l’ha organitzada, i els partits polítics i sindicats que li han donat suport tenen el gran repte d’aplegar la força de la mobilització amb la legitimitat de les eleccions.

Els grans salts de Catalunya del darrer segle s’han aconseguit unint la gent al carrer amb els vots a les urnes: 1) la Solidaritat Catalana que després de grans mítings va obtenir 40 dels 41 diputats en disputa a les eleccions espanyoles de 1907; 2) el 14 d’Abril de 1931 quan el triomf electoral d’Esquerra Republicana va desencadenar l’ocupació del carrer i aquesta va fer possible la proclamació de la República Catalana pel President Macià; 3) les eleccions de juny de 1977, quan la reunió dels diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i aquesta va convocar la gran manifestació de l’Onze de Setembre d’aquell any; la legitimitat democràtica més la mobilització popular van restablir la Generalitat i el retorn del seu President a l’exili.

Aquesta història no es pot repetir. La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 ha de ser l’avantsala d’un triomf a l’alçada de Solidaritat Catalana, del 14 d’Abril de 1934 i del restabliment de la Generalitat de 1977. Aquests antecedents ens proporcionen una gran diversitat de fórmules per arribar al mateix objectiu: un Govern per la Independència a la Generalitat. Solidaritat Catalana de 1906 va ser una candidatura única basada en el Programa del Tívoli. Les eleccions d’abril de 1931 eren municipals i no va haver-hi cap moviment unitari. Però centenars de centres i casals republicans d’arreu de Catalunya es van aplegar en la Conferències d’Esquerres Catalanes i Francesc Macià va encarnar el seu objectiu: la ruptura amb l’Estat borbònic.

El juny de 1977 l’estratègia de constituir una Assemblea de Parlamentaris l’endemà de les eleccions per reclamar el restabliment de la Generalitat i convocar una gran manifestació l’Onze de Setembre va ser feta per un partir,el PSC (congrés), i acceptada finalment per tots. Cada força política es va presentar per separat al Congrés de Diputats amb aquest programa comú; al Senat es va oferir una candidatura comuna, l’Entesa dels Catalans.

Un pacte només entre partits no aconseguirà la catarsi que necessitem: una majoria esclatant per la independència a la propera legislatura. És imprescindible la participació i el protagonisme de les desenes de milers de voluntaris que van portar a terme les Consultes per la Independència.

Les primàries obertes que republicans i demòcrates celebren als Estats Units o el Partit Socialista a França són un dels models que es podria adaptar a Catalunya per vehicular una candidatura independentista de gran abast. S’haurien de celebrar comarca per comarca, obertes a la participació de totes les persones i culminar en una gran Convenció per la Independència.

L’Assemblea Nacional Catalana hauria fer una crida als partits que han donat suport a la manifestació per estudiar la manera d’articular un pacte per la independència. Oriol Junqueres ha fet una proposta de front electoral de les forces que donen suport al pacte fiscal. És la primera proposta que trenca amb la rutina política; segur que es pot ampliar en el seu espectre i prioritzar l’objectiu de la independència. Si som capaços de formular un pacte per la independència del més ampli espectre tindrem una victòria extraordinària i un Parlament de Catalunya legitimat per presentar a les instàncies internacionals la seva declaració com Estat.

La independència de Catalunya sorgirà amb la victòria del “si” a la constitució de Catalunya com a nou Estat d’Europa en un referèndum vinculant, supervisat per les instàncies internacionals. Aquest ha de ser el punt central del Pacte per la Independència; el Govern i el President de la Generalitat que surtin d’aquest pacte hauran de internacionalitzar el cas català davant la Unió Europea, les grans potències internacionals i les Nacions Unides.

El Regne d’Espanya és un Estat de tradició autoritària; a diferència del Canadà o del Regne Unit, no admetrà, d’entrada, la celebració d’aquest referèndum. Per aquesta raó caldrà continuar amb les grans mobilitzacions populars. Aquesta pressió interna, combinada amb l’acció exterior de la Generalitat, farà que les instàncies internacionals forcin l’Estat Espanyol a la celebració d’un plebiscit vinculant.

El Govern per la Independència haurà d’inspirar el mateix nivell de confiança en els nostres futurs socis polítics i econòmics europeus que el Govern d’Alex Salmond a Escòcia. El prestigi d’aquest Govern serà decisiva per guanyar el referèndum, perquè haurà de governar una Generalitat endeutada i intervinguda. Alhora perquè Catalunya necessita intensificar les relacions polítiques, econòmiques, culturals i fins i tot morals amb la Unió Europea La seva mediació serà imprescindible per tal que les tensions i negociacions entre l’embrió del nou Estat i el Regne d’Espanya no s’allarguin.

Ni a Catalunya, ni a Espanya ni a la Unió Europea li interessen un període d’incerteses que posin en perill la credibilitat del deute espanyol; una situació que podria amenaçar el futur de la moneda única. D’aquesta manera es garantirà el pas a la independència el més fluid possible en tots els àmbits, començant per l’econòmic.

El poble català ha acumulat una enorme credibilitat quan ha concentrat dos milions de persones sense el més petit incident. No pot permetre que aquesta força brutal s’esvaeixi al proper cicle electoral com va passar fa dos anys.

Hem de tenir la intel·ligència i l’alçada de mires necessàries per generar la més gran catarsi política. Hem d’estar a l’alçada dels més grans moments polítics dels lluitadors per la llibertat que ens han precedit. Hem fet història, hem de continuar fent història.

Catalunya no és Grècia!

També calia proclamar que la situació de quasi fallida econòmica de la Generalitat de Catalunya no prové del malbaratament de recursos públics, sinó de l’espoliació fiscal espanyola. El nostre país no té un nombre excessiu de treballadors en els serveis públics, com Grècia, Portugal o Espanya. Tot el contrari, té la proporció més baixa d’Europa de funcionaris sobre el total de la població activa. L’Estat del Benestar del que disposem i el nivell d’inversió pública no superen el nostre nivell de producció. Tot el contrari estan per sota.

Tweet