L’independentisme i unes pedres en el camí d’una ermita, les causes d’una moció de censura local amb implicacions nacionals
Aquest migdia, Jordi Fornas ha deixat de ser l’alcalde de Gallifa, la seu del Santuari de Nostra Senyora de l’Ecologia, d’un camp de vol de la Guerra Civil i del magnífic brollador de la Font de les Maioles. Fornas ha estat víctima d’una gestió municipal obertament independentista que ha estat un destorb per l’oficialisme marcat des de Barcelona.
La baixa d’un dels cinc regidors de l’Ajuntament ha implicat l’entrada d’un regidor de CiU que ha convertit la federació en majoritària. En municipis d’aquesta mida, Gallifa no té més de 200 habitants, no s’entra per llista sinó per vots individuals. Així Fornas, que ja s’ensumava una moció de censura, ha vist com aquest migdia s’ha fet realitat. Fornas ha deixat la plaça envoltat de fidels a la causa indepedentista i ha fet estrenar a Mateu Sobregrau un mandat envoltat de policia, crits de «traïdor» i de «botifler». Una manera, com a mínim, sinó poc exemplar gens admirable.
Parant l’orella pel poble, però, s’expliquen moltes coses. El nou alcalde té un historial genealògic d’alcaldes a la família. «El mandat de Fornas han estat dos anys d’excepcionalitat», explicava un veí corprès per la diada i per l’aplec independentista exaltat i indignat que s’ha embolicat a la plaça de la vila.
Els dos motius de la censura
Oficialment, la moció de censura s’ha argüit per dos motius: l’enrocament en qüestions nacionals i la “ingerència en l’esfera de l’església catòlica”. D’aquest segon argument, els regidors de CiU no n’han dit ni paraula. Segons els veïns, això de l’església és que en Fornas va fer treure les pedres que un propietari forestal va posar en el camí a l’ermita. I ja se sap el poder que poden arribar a tenir els propietaris forestals amb ascendència sobre futurs alcaldes. A Barcelona bé que ho saben.
Fornas, doncs, segons en Cisco, hauria pecat per dues bandes. Primer, ser un alcalde capaç de treure de polleguera els tertulians d’Intereconomia i, en segon terme, desafiar l’statu quo d’un poble que li fa mandra sortir al TN. Fornas, de Solidaritat, ha fet una bandera de l’independentisme des dels ajuntaments que li ha atorgat un protagonisme mediàtic simpàtic i agosarat. Ara l’han convertit una víctima en una jugada que ha desconcertat el món del soberanisme, per poc hàbil, poc profitosa i un xic xulesca. Veure i escoltar el posat dels regidors de CiU aquest migdia faria aixecar els colors a qualsevol professor de primària.
Acabat l’aplec, en Fornas ha anat a dinar a La Vinya de Can Tiu, un bar eficient a peu de carretera, amb gust de pa torrat i perfumat d’agradables aromes de dissabte a la tarda. Mentre dina, un senyor de la barra, veí de Gallifa, em regala el titular: «Guaita’l, com diria aquell castellà, amb CiU i l’Església has topat, amic Fornas». I en Fornas dina mentre desenes de simpatitzants s’hi acosten, el saluden i l’animen.
Mentre continua dinant uns veïns hissen un cartell a la porta de l’Ajuntament on s’hi llegeix: “Gràcies per tornar-nos els diners de l’estafa de les obres del camí de l’Alzina; pel camins nets, la riera neta i el passeig; pels fanals i per baixar la despesa elèctrica, per les obres consensuades amb la gent; per sortir-se tan bé en el cas de la bandera i per fer uns plens democràtics”. Fornas continua dinant, mentre algú pensa que s’hi uns han perdut un alcalde, altres han guanyat un argument per sospitar d’allò que han batejat com transició nacional.
Quico Sallés
