El periodista Antonio Baños (Barcelona, 1967) és col·laborador del programa Ànima del Canal 33. Va ser federalista i ara és independentista. Acaba de publicar la seva primera obra en català“La rebel·lió catalana” (La butxaca). Un llibre on intenta explicar la nova època que està encetant la societat catalana.
Vostè era dels que defensava que el federalisme era la millor opció per Catalunya. En què es basava?
Tinc 45 anys i la meva infantesa està basada en la Transició. A casa érem dels que cridaven: “Visca, visca, visca Catalunya socialista”. I d’aquesta manera anaves pensant que aquesta ficció d’Estat federal, amb el temps, es convertiria en un lloc on els catalans estiguéssim còmodes. Però ja vam veure que no. Una ficció que ha durat molts anys! El meu, però, és un procés pel qual han passat molts independentistes.
Ara veu que la ruta federal no és viable. Què l’ha fet canviar de pensament?
Era federalista malgrat saber que aquesta possibilitat no podia ser, perquè l’Estat espanyol no és federal. Pensava que la cosa aniria a millor, però ha estat tot al contrari: la segona legislatura d’Aznar, la sentència de l’Estatut… El pacte tàcit establia que l’autonomia era per desenvolupar un major autogovern, però s’ha demostrat tot al contrari. I no ha estat una qüestió de partits sinó d’estructura de l’Estat. I és que una vegada ja s’ha consolidat la força central, volen recuperar poder. En aquesta ficció hi vivim molts catalans.
Per què el seu llibre porta com a títol “La rebel·lió catalana”?
La paraula “rebel·lió” m’agrada molt perquè no és una revolta sense sentit, ni visceral, ni és una revolució. Aquesta és una rebel·lió que pertany a l’àmbit de la desobediència, de dir…jo no vull això. Molts dels processos independentistes han vingut per una desobediència i crec que la paraula és molt sonora.
I com ha de ser aquesta rebel·lió?
Ens diuen el límit del 0,7% de dèficit, doncs nosaltres diem que no.
Així de senzill? Però l’Estat no es pot girar en contra?
Sí, però hi ha un moment que si vols trencar, has de trencar. A més, si tots volem que sigui ràpid, hi haurà un moment que s’hauran de desobeir les lleis. Si ve la Guàrdia Civil i s’emporta l’Artur Mas, doncs, tal dia farà un any. Després ja mirarem les fotos, com les del president Companys al vaixell Uruguay [després de proclamar l’Estat català]. Hi ha un moment que hem de desobeir les lleis.
I segons vostè qui ha de protagonitzar aquesta rebel·lió?
Sempre el poble, bàsicament perquè aquesta ha sigut una mobilització popular. No només des de la Diada, ja que aquest procés va començar a Arenys de Munt d’una forma totalment popular, on una sèrie de gent és va reunir per fer una consulta popular. Finalment, hauria d’arribar al Palau de la Generalitat. Aquest és el camí. Les consultes són de baix a dalt, la gent vota i decideix.
I no es necessiten líders?
Sí, algunes cares. Però no crec que es necessiti un gran lideratge perquè l’està portant el poble català.
Al llibre diu que el catalanisme és antiutòpic…
Les utopies sempre han fet més nosa que servei, perquè es basen en la idea que es poden aplicar a tot arreu. No té importància si són d’Oregón o del Nepal, si es basen en la religió o en la política, perquè són universals. El catalanisme, però, és contrari a això. El catalanisme no vol que tothom sigui català, és una idea concreta i local. El catalanisme és anticosmopolita, i per això m’agrada.
La majoria de catalans estan a favor de la independència únicament pel tema econòmic?
Sí. El creixement de l’independentisme com a conseqüència de la crisi econòmica és com la febre, el símptoma d’una malaltia. Falta sobirania, i Espanya no és un Estat totalment democràtic. La malaltia és l’Estat espanyol. I quan aquest passa una grip, el símptoma és l’independentisme econòmic. De fet, no és només econòmic, sinó que els gestos que fa el govern central són d’escanyapobres, suïcides i idiotes, ja que Catalunya representa el 20% del PIB espanyol.
Quin és el disbarat més gran que ha sentit a Madrid en contra de la independència?
L’hemeroteca d’aquests sis mesos és una cosa esfereïdora. Si llegim les edicions electròniques dels diaris, hi ha coses que no pots ni digerir. El llibre tampoc és un recull de cites, però hi ha coses que realment són desorbitades. Si realment pensen el que diuen, tenen un problema perquè no ho entenen
