On som en el procés sobiranista? La situació política, econòmica i social de Catalunya està arribant a uns límits no previstos. Quan la societat civil i la classe política van emprendre la marxa cap a la sobirania a pas decidit i després de l’11S, foren pocs aquells qui s’imaginaren en la situació en què ens torbem avui dia. Unes institucions i una classe política que, com a símbol, ha usat sempre el lliri blanc devien pensar-se que l’Estat no actuaria.
I també que fariem, els catalans, una llarga marxa pacífica, responsable i en perfecte ordre democràtic fins a assolir la plena sobirania.
Però per a aquest viatge a Ítaca no s’havia contruit res de res: ni l’estratègia, ni els vaixells, ni les estructures per tal darribar-hi. Improvització, més improvització i innocència. I ara, desprçés d’una forta ofensiva de l’Estat i dels seus aparells, una part del nostre Govern, de la nostra classe política, dels nostres poderosos i de la societat civil està estovada, i s’hi freguen les mans aquells qui han planejat l’ofensiva.
Comença a estendre’s entre el Govern i la classe política catalana (així com a alguns sectors de la societat civil) la sensació que cal desaccelerar el procés, però cap d’aquests sectors no ofereix alternatives a canvi per tal d’avançar. Sols s’aturen. I miren, també, si l’Estat, a crèdit, ens treu de l’ofec economic ─naturalment pagant-ne els interessos.
S’ha aconseguit fracturar l’interior de la principal federació sobiranista del país i el tremolor de cames i la vacil·lació s’estenen: fins i tot quan es debat sobre el dia després de la independència i sobre allò que cal fer per a preparar-la, alguns del Govern s’atreveixen a dir que estem «somiant» i que «això no serà possible».
El President Artur Mas sembla que es resisteix a no traïr el mandat català sortit de les urnes, tot i ser conscient que alguns dels seus consellers han estat ‘tocats’ per la pressió de l’Estat i han cedit a les seves debilitats.
Els sectors sobiranistes de CDC ─i en menor grau d’UDC─ saben que han d’aprofitar aquesta escletxa de què actualment disposem els catalans en la història. Per contra, si no ho fem potser hauran de tornar a passar dècades per a gaudir d’una nova oportunitat: el país, la societat i les seves classes populars poden entrar en una depressió nacional si no s’avança.
És l’hora, doncs, d’aprofitar les vacances de Pasqua per a què tots els sectors involucrats en el sobiranisme reflexionin seriosament sobre si som capaços de generar la capaçitat de resistència davant el gran allau de l’Estat, si podem passar a l’ofensiva sense por i avançar, si cal el procés cap al dret a decidir i acompanyar-lo d’una gran campanya de sensibilització sense aturador. Una campanya que expliqui, una i altra vegada, les causes i les solucions de l’actual crisi econòmica i social que pateix el nostre país: l’ofec econòmic i l’intent d’assimilació nacional d’Espanya.
Ens hem de creure tots plegats que l’Estat català lliure a Europa seria perfectament capaç de vèncer les adversitats actuals i d’estructurar una societat i una nació de progrés amb un projecte social i nacional molt avançat. Catalunya sense espoli, sense ofecs econòmics i d’infraestructures seria capaç de col·locar-se entre els països més importants de l’Europa occidental.
Si ara no som capaços de vèncer les pors, els acomplexaments i les pressions de l’Estat i dels nostres poderosos, potser Catalunya no serà més que l’última colònia d’Espanya a explotar. Creure que encara és possible un pacte amb Espanya és ser extraordinàriament innocent. L’Estat espanyol mai no ha cedit res que no fos a la força, i si ara no l’aplica (com sí va fer segles passats) és perquè el món actual, vastament democràtic a Europa, no l’hi permet.
Ara és hora de resistir, de convèncer i de guanyar.
Ens hem de creure tots plegats que l’Estat català lliure a Europa seria perfectament capaç de vèncer les adversitats actuals i d’estructurar una societat i una nació de progrés amb un projecte social i nacional molt avançat. Catalunya sense espoli, sense ofecs econòmics i d’infraestructures seria capaç de col·locar-se entre els països més importants de l’Europa occidental.
Si ara no som capaços de vèncer les pors, els acomplexaments i les pressions de l’Estat i dels nostres poderosos, potser Catalunya no serà més que l’última colònia d’Espanya a explotar. Creure que encara és possible un pacte amb Espanya és ser extraordinàriament innocent. L’Estat espanyol mai no ha cedit res que no fos a la força, i si ara no l’aplica (com sí va fer segles passats) és perquè el món actual, vastament democràtic a Europa, no l’hi permet.
Ara és hora de resistir, de convèncer i de guanyar.
