De cop, fan veure que tot s’ha acabat. Es fa una reunió extraordinària del Govern on el president demana dialogar amb Madrid, Josep Antoni Duran Lleida s’exhibeix amb Soraya Sáenz de Santamaría, un parell de titulars a la premsa de Barcelona en la vella tradició sociovergent i… Voilà!, sembla que el túnel del temps ens ha retornat a les èpoques clàssiques del peix al cove i aquella comissió bilateral de traspassos que tot indica que alguns encara enyoren. La nova moda és dir -i escriure- que Cristóbal Montoro és la mar de dialogant i que s’entén amb Mas-Colell. Veus que bé?
Tot això seria fantàstic si no fos que hi falta un ingredient: Els catalans. I els catalans són aquesta mena de gent que -majoritàriament- han decidit que n’estan fins al capdamunt de, justament, la llista de persones i artefactes esmentats en el paràgraf anterior. I està molt clar que els ciutadans d’aquest país no estan disposats a renunciar a decidir el seu futur de forma democràtica, com han exigit des del carrer, primer, i des de les urnes, després.
El cas és que qui nedi contra el corrent majoritari del catalanisme s’ofegarà políticament. Encara que sigui -o precisament per ser- amic de Montoro, Soraya o Josep Piqué. I una última evidència: Mai més cap candidat autonomista no guanyarà unes eleccions a Catalunya.
