La Vanguardia ha jugat fort aquesta setmana la carta del diàleg: el concepte apareixia en gairebé totes les portades des del dissabte anterior, data de la reunió secreta – aceptamos pulpo – del Govern, al Palau de Pedralbes. En un hipotètic núvol de paraules claus, apostaria que diàleg ocuparia la segona posició en grandària, només per darrere de Duran . Ahir, el titular era: «Mas certifica que el diàleg amb el Govern de l’Estat està obert»; i el subtítol, «Santamaría assegura que, «indubtablement», l’Executiu de Rajoy «aprofitarà» la mà estesa». Música de violins. A dins, Fernando Ónega revelava que, contràriament a la noció de total distanciament entre Mas i Rajoy, «existeix relació, encara que sigui telefònica». Penja tu, va. No, no, penja tu. Però, a Madrid compren aquesta visió idíl·lica? No pas, a tenor de les portades d’ahir de l’ ABC(«Artur Mas respon a la picada d’ullet del govern amb més sobiranisme») o de La Gaceta («Mas desafia Rajoy amb estructures pròpies de política exterior»). Si, més enllà de trucades furtives, volen passar a majors, tenen encara molta feina mediàtica a fer.
Al racó de pensar
«Els prejudicis que alimenten alguns pobles haurien de ser extirpats per mitjà d’operacions quirúrgiques, més encara si es tracta de tumors tan perjudicials com el nacionalisme català»
