La mala fe no és un bon instrument per a fer política. Per exemple, els polítics espanyols insisteixen a assimilar la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo com un lamentable exemple per a qualsevol procés democràtic d’alliberament nacional. L’última a fer-ho ha estat la vicepresidenta del govern espanyol, que, davant de les perspectives que Catalunya haurà d’optar per aquesta via a causa del nul diàleg espanyol a admetre un referèndum, ha esmentat Kosovo com un desastre, una catàstrofe completa, com a conseqüència de la qual patiríem la destrucció de la nostra economia, la davallada del PIB, l’atur i tots els mals del món. Com si ara estiguéssim tan bé, amb la volatilització sistemàtica del 8 o 9 % del nostre PIB.
Doncs bé, la situació és exactament la contrària. La via que va fer servir Kosovo no tan sols no desacredita cap procés democràtic d’exercici de la sobirania, sinó que confereix un precedent ben útil en el marc del dret internacional. Lògicament, és útil tan sols per a aquelles nacions que volen accedir democràticament a la seva plena llibertat i no ho és per a les que, per la força, en volen sotmetre d’altres dins d’estats poc democràtics.
Com recordaran els lectors, l’any 2008 l’assemblea de representants de Kosovo, un òrgan elegit democràticament en aquest territori quan encara era una província sèrbia que es trobava sota supervisió de les Nacions Unides, va proclamar de forma unilateral la independència per una majoria molt àmplia (els representants pro-serbis no van voler ser presents a la sessió del Parlament). Així mateix, va anunciar que, al cap d’un temps, convocaria un referèndum -sota la supervisió d’observadors internacionals- per a consultar la població. La reacció de Sèrbia no es va fer esperar. Va considerar il·legal aquesta declaració i va pressionar la comunitat internacional perquè ho condemnés i es respectés la integritat territorial de Sèrbia. No se’n va sortir: Estats Units, la majoria d’estats de la UE i molts altres estats van donar suport al procés de Kosovo. Sèrbia, però, va aconseguir -amb l’ajuda de Rússia- que l’Assemblea General de l’ONU formulés una petició al Tribunal Internacional de Justícia perquè s’hi pronunciés. Fou una victòria momentània i el tret va sortir als serbis per la culata. El 2010 el TIJ va emetre el seu parer -tècnicament, ‘opinió consultiva’, no pas sentència- i va considerar que la declaració no era il·legal ja que no hi havia cap regla de dret internacional que les prohibís. El Tribunal també va valorar especialment el caràcter democràtic de la declaració i que el fet que fos unilateral no la feia il·legal per si mateixa, atès que no derivava d’un acte de força sinó d’un pronunciament plenament democràtic. Avui Kosovo independent és reconegut per més d’un centenar d’estats, amb l’oposició de Sèrbia, Rússia, Romania i Espanya, que queden en la galdosa situació de no acceptar l’opinió del Tribunal Internacional de Justícia.
El que encara és més trampós per part de la vicepresidenta espanyola és comparar el PIB de Kosovo amb el de Catalunya. D’Eslovènia a les repúbliques bàltiques, d’Eslovàquia a moltes ex-repúbliques soviètiques -per esmentar tan sols casos recents d’àmbit europeu-, són molt més nombrosos els països que han aconseguit millorar la seva situació econòmica i social després de la constitució com a estats independents.
Si som honestos, hem d’admetre que no podrem saber amb detall els resultats de l’accés a la nostra independència fins que no ens hi trobem. Ara bé, resulta força evident que ens aniria molt millor gràcies a la desaparació de l’enorme espoli de recursos que patim i a la possibilitat de fer les inversions d’aquests recursos al nostre país. En qualsevol cas, l’accés a la independència d’una nació per mitjà d’una declaració unilateral d’una assemblea o d’un parlament elegit per la població del territori -com va fer Kosovo- és un triomf del dret internacional i de la democràcia. Confiem que serà també el nostre triomf.
Pere Torra
