Per entendre l’entrellat de qui vota electoralment una opció plena de personatges lúgubres que semblen trets d’un capítol de “Walking Dead “ potser primer s’hauria d’analitzar quin tipus de política es practica en aquest partit concret. Jo sincerament crec que es tracta d’una simple suma, un poti-poti, la simbiosis del socialisme amb el nacionalisme espanyol més caspós. Ho dic sincerament perquè és el que respondria com a correcte en un qüestionari de quatre respostes que fossin: a) Dretes b) esquerres c) nacionalisme espanyol d) socialisme nacionalista espanyol.
És evident que el Sr. Rivera és l’actor de cara amable del partit, amb un posat de nen maco i educat, amb una carona innocent, un somriure murri que es desfà per les costures i una verborrea esquerranosa i “progressista”copiada del PSC. El Mr. Hyde del partit és el Sr. Cañas, aquest home que camina enravenat com un pal i que fa basarda reflectint una apologia espanyolista pròpia d’altres èpoques ombrívoles. El passatge febril de les 50 ombres de Cañes sempre afloren quan aquest personatge de mirada airada puja al faristol del parlament i obre aquella gola tan negre i aspra que sembla un “bucco diabolo” i només serveix per traspuar odi cap a Catalunya.
És lògic pensar que el fet que creixin partits unionistes rancis és producte de la reacció dels contraris a la independència de Catalunya al veure que el procés de transició nacional s’ha engegat i que els vitralls de la llibertat fan més llum cada dia que passa.
Els seus votants qui són ? doncs els desencantats del PSC que pensaven amb aire melancòlic que encara votaven al “partido de Felipe “, els desencantats del PPC que tenen la bufeta plena perquè voldrien encara més contundència per part del govern central o de l’exèrcit espanyol contra el govern de la Generalitat i finalment els feixistes, ultres i altres residus.
En una Catalunya amb estat propi aquest tipus de partits d’aire ranci-caspós continuaran existint perquè de ressentits i panderetes el món n’està ple, així que paciència, una canya i que diguin el que vulguin que al final el temps posa tothom al seu lloc i la merda sura.
David Morgadas
