Històricament s’ha demostrat que a Espanya només ressuscita el federalisme quan els catalans amenacem de fotre el camp. Per ser més exactes, no només quan en parlem, sinó quan tenim possibilitats fermes de portar-ho a la pràctica. L’Estat espanyol no pot ser federal, és impossible: hi escasseja la tradició democràtica, és un estat muntat a canonades i a punta de baioneta, sempre des de la imposició, mai des del convenciment… Per tant, sobre aquestes bases és impossible bastir un estat de caràcter federal, respectuós i on el poder estigui repartit. Són massa espanyols junts contra nosaltres. A Espanya no hi ha federalistes, i si en quedava algun de bona fe del temps de l’última república espanyola ja s’ha mort esperant.
Espanya només pot ser Espanya: la “una grande y libre”, amb una sola llengua, una sola selecció, una sola història, una sola cultura, un sol aparell judicial, un únic sistema de finançament, etc. I això no canviarà per molt que alguns catalans aixequin el dit i diguin que són federals. Catalunya no pot ser federal si a Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb tu; tant costa d’entendre, senyors Navarro, Herrera, Nuet, Duran, etc.?
Alguns ens diran que en la història de Catalunya hi ha una llarga tradició federalista. No ho negaré, però tinc un dubte: quantes vegades el federalisme a Catalunya no ha estat el refugi dels independentistes per por de la reacció militar espanyola en el cas que aquests “federalistes” catalans haguessin volgut anar més enllà en les seves reivindicacions nacionals? No oblidem que Catalunya a l’altra banda, en un 99 per cent dels moments històrics, mai no hi ha tingut un estat democràtic per negociar, sinó una Espanya autoritària, totalitària, dictatorial, que no s’ho pensava dues vegades a treure les tropes de les casernes i perpetrar una carnisseria a casa nostra. Per sort això avui ha canviat, tot i que alguns espanyols voldrien repetir-ho sense cap escrúpol.
I pel que fa a Espanya, quan es parla de federalisme?, doncs com ja he dit al començament, només quan el seu model d’estat centralista és profundament qüestionat, quan l’independentisme creix al País Basc i a Catalunya i amenaça de fer un pas decisiu i sense retorn cap a la seva llibertat nacional. Llavors sí, apareixen partits d’esquerres i presumptes intel·lectuals –que sempre callen quan Catalunya és trepitjada– fent manifestos i declaracions a favor d’un nou model d’estat de caràcter “federalitzant” –que mai s’acaba de definir–, que s’aprofita no per carregar contra els espanyols que han contribuït a portar les coses fins a aquest extrem, sinó per titllar els independentistes catalans d’insolidaris, burgesos, fins i tot de nazis, i negar-los tot dret a decidir el seu futur. Aquest és l’únic federalisme que entenen els espanyols.
I a la gent de bona fe que aquests dies porta a les mobilitzacions i concentracions de protesta banderes republicanes espanyoles m’agradaria preguntar-los: quina mena de república espanyola us penseu que hi hauria si en un moment donat la monarquia borbònica desaparegués? Una que fes possible que catalans, bascos, gallecs… ens hi sentíssim còmodes o una altra encara més centralista presidida per Aznar o Bono? La resposta és ben senzilla, no cal tenir gaire imaginació ni ser politòleg per donar-hi resposta.
En conclusió, el federalisme, avui a Catalunya –i per descomptat a Espanya–, tan sols és una altra forma d’espanyolisme. I quan determinades formacions polítiques aixequen la bandera de l’estat federal espanyol ho fan amb un únic objectiu: barrar el pas a l’independentisme creixent, que és l’única opció política que pot portar la nació catalana a la llibertat. Això és el que fa el senyor Pere Navarro i el PSC quan diuen que defensen el dret a decidir dins de la legalitat espanyola; no defensen el dret a decidir, tan sols defensen la continuïtat d’una Catalunya espanyola i el que menys els importa és si és federal, autonòmica o regional. Ho deixa clar també el senyor Nuet, actual líder d’EUiA, quan afirma sense cap vergonya que votaria que no a un referèndum sobre la independència de Catalunya. És a dir, quina mena de federalista és aquest que prefereix continuar tal com estem ara, abans que convertir-nos en un estat que després sí que tindria prou sobirania per decidir si es vol federar, confederar o el que sigui amb algú altre negociant-ho d’igual a igual, no com ara, quan ho hauríem de fer des de la subordinació?
I tot i que el senyor Coscubiela va dir que votaria que sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya i les simpaties que tinc per l’europarlamentari Raül Romeva, que sí que és independentista, tampoc m’acabo de refiar d’ICV, que, darrere de la seva defensa del dret a decidir, sempre amaga quina seria la seva posició en un referèndum d’autodeterminació i insisteix a recordar la seva tradició federal. Fins i tot ha arribat a dir que portaria a terme una consulta interna sobre el sentit del seu vot; la qual cosa, malgrat que a alguns els pugui sembla molt democràtica, posa en evidència fins a quin punt la sobirania de Catalunya és per a ells una qüestió menor, ja que en cap moment, com a partit, han decidit consultar les bases sobre punts que consideren fonamentals per al seu projecte ideològic, però sí, en canvi, sobre si Catalunya ha de ser independent o no.
I ja per acabar, un altre risc. No us estranyi que tots aquests federalistes catalanoespanyols vulguin, en el moment decisiu, desvirtuar un referèndum sobre el futur de la nació catalana afegint a la papereta una tercera opció, la d’un estat federal. Seria una altra trampa perquè el sí no triomfés i per tornar a enganyar el poble català, ja que la independència tan sols depèn de nosaltres, però per federar-te necessites que Espanya hi estigui d’acord. Algú hi veu cap possibilitat? Doncs ja està tot dit. No hi perdem més el temps i tirem pel dret.
És possible que abans del moment en què Catalunya faci el pas definitiu cap a la independència hi torni a haver unes altres eleccions. En aquests comicis els partits que s’hi presentin no han d’oferir cap dubte sobre quina serà la seva posició quan s’hagi de votar sobre la independència de la nació, ja sigui a través d’un referèndum o d’una declaració unilateral d’independència (DUI) feta des del Parlament. I aquell que no deixi clar el seu sí a la independència no ha de tenir el vot de cap independentista. Ja no és moment d’ambigüitats.
Carles Bonaventura
