En el llindar d’una nova Nació Estat

Que Catalunya s’adreça cap a un acte d’autoafirmació nacional no n’hi ha cap dubte. La “Via catalana cap a la independència” s’estudiarà arreu. Ja hi som, a Ítaca. D’aquí els bruts contrajocs externs, intoxicacions foranes i pròpies, desviacions induïdes a la recerca de la brúixola despolaritzada que ens guia seguint el nord d’un full de ruta canviant −sort en tenim de l’estel polar−. Pors sembrades en terreny contaminat per corrupcions institucionalitzades i descreences en polítics professionalitzats que cerquen cadira fora dels escons. En època de sequera econòmica i social que alimenten amb píndoles de neguits innecessaris, rellentint la vitalitat del poble que prou ho té clar, però el distreuen i li allarguen el patir. I, encara pitjor, la decisió, convidant-lo, això sí, amb maniobres de distracció, a esperar un nou Onze de Setembre, aquest sí, el darrer, o no, o vés a saber quan.

L’escenari és prou trist. Els que es varen conxorxar per guiar-nos, amb 72 escons com a motor legitimador, abaixen 10 octans el potencial, i dilueixen el debat d’un pressupost que s’albirava com a darrer dins l’autonomia, rompent consensos. Un president valent que reacciona amb astúcia i força una moció de confiança. Per guanyar-la, és clar. I per reprendre amb més octanatge el tram final, o per entrar en via morta amb noves eleccions autonòmiques.

El poble que viatja en aquest tren vers l’Estat propi està cansat, tot i l’esforç d’animadors de bona fe que insuflen confiances i complicitats, no sempre amb encert. El debat està entre la conveniència o no de fer, ara, una DUI o una DI; de si aprovar per vagons territorials fer un RUI o RI, que serà, o no, un altre 9N bis; de si el que es faci ho serà dins de la legalitat forana que ho impugnarà tot, o dins d’una nova legalitat a assolir, sense dir-nos com –no siguem carallots, tampoc és que ens ho puguin dir ni explicitar clarament, hem de deduir-ho.

El govern i el Parlament el que han de fer i fan és treballar, treballar molt, sense fer masses sorolls, col·leccionant proves d’infidelitats estatals, i incompliments, i joc brut, i actes gens democràtics mentre dissenyen, desenvolupen i preparen eines d’Estat. Quan el moment arribi, ens ha d’agafar preparats. L’endemà, amos ja del nostre destí, serà un dia normal. Haurem d’anar a treballar i seguir amb la mateixa rutina d’adés.

Per tal que això passi –que sigui com abans millor−, la societat civil ha de seguir insistint en el debat seductor en sectors poc propensos, més per desconeixement i per manca de treball de camp que no pas per oposició frontal, ja que ¿qui no vol una societat millor, més social, més justa, més en harmonia amb la natura, on la persona i la família, l’entorn natural, la terra, la nostra terra, siguin els béns a protegir en una economia sostenible, no carbonada, d’energies netes, on el PIB hagi estat substituït per l’índex de qualitat de vida o altri, i on el ciutadà, subjecte actiu i passiu del seu destí, participi directament, i sovint, en la gestió de la política, amb democràcia directa i representativa, desprofessionalitzant els polítics, atacant corrupcions i foragitant portes giratòries? Qui no ho vol, això? Catalunya ens ofereix, a tots, l’oportunitat de construir aquest nou país. Espanya ens ho veta. Si d’aquest nostre voler exercir la llibertat, individual i col·lectiva, d’aquesta nació 300 anys anorreada, en diuen independència, doncs que vingui, en forma de República. L’objectiu és canviar de paradigma, tenir un país, un Estat, més petit, això sí, però una Nació Estat millor, dins de l’Europa de les nacions a reconstruir després de l’oportunitat que ens ofereix el Brexit, que si bé pot fer trontollar la Commonwealth, en el primer discurs de Teresa May ja ofereix a Escòcia, Irlanda del Nord, Gal·les i Anglaterra, cedint sobirania, una Confederació que els cohesioni. Que n’aprenguin!

Dins la proposta de Constitució que Constituïm ha presentat al Parlament (Proposta), hi trobareu una important eina per al debat de les idees. Aquest és el nou país que volem, el que centenars i centenars de ciutadans ens han indicat que volen.  Parlem-ne? Sí. Parlem-ne a casa, amb els amics, els veïns, al cafè, a la platja, arreu. Aquestes o d’altres de semblants –les que decidim donar-nos− seran les noves regles que regularan ben aviat la nostra vida. Surt a compte, treballar-hi una mica i apostar-hi fermament. Serem, de ben segur, uns dels motors d’Europa, no tan sols econòmic, sinó com a model social i polític. Vostè, lector, si hi treballa, podrà dir als seus fills i néts que hi va col·laborar; la Constitució resultant serà la seva Constitució. En temps complexos com els actuals, cal ser alhora arrauxat i assenyat. Compromès. Ho podem aconseguir. Fem-ho.

Deixaria coixa aquesta reflexió si no em mullés sobre com veig jo els propers passos, de ben segur coincidents  amb molts de vostès.

Ara tenim un govern amb parlamentaris autonòmics que en el seu programa apostaren per construir un nou país (62+10 escons). D’altres s’hi afegiran. El Parlament està, doncs, legitimat per prendre decisions. Crec que després de la moció de confiança, si es recondueix precisament la confiança, sanejades determinades diferències −treva i pau−, el Parlament estarà en condicions de decidir determinades lleis −n’ignoro l’ordre−, però la principal serà la Llei de transitorietat jurídica, Llei fundacional o llei amb el nom que escaigui. Aquesta llei ha de trencar amb la legalitat i l’Estat predecessor, i establir la nova i vinculant legalitat catalana, i alhora, que estableixi i garanteixi la seguretat jurídica nacional i internacional, és a dir, que mentre no tinguem lleis pròpies, regiran transitòriament les anteriors, regulant aspectes administratius, funcionarials, d’ordre públic i d’altres. També, la posada en marxa de les eines d’Estat principals que ja estiguin preparades (impugnades o no al TC de l’Estat predecessor). D’aquesta llei, popularment en podem dir DUI, DI…, el nom no fa la cosa. Resolució condicionada a guanyar el subsegüent referèndum vinculant.

D’acord amb l’article 3 de la Declaració de Montevideo de 26.12.1933, serem un nou Estat, i, independentment que ens hagin o no reconegut, amb immediatesa, cap, un o molts altres Estats, haurem actuat com a Estat, serem Estat i complirem tots els requisits exigibles en la Declaració de Montevideo, llei de claredat, cas Kosovo, i molta altra legislació internacional. Al mateix temps, el Parlament podrà aprovar la nostra pròpia Llei de referèndum/llei electoral/cens català i, sobre aquesta base, convocar un referèndum de ratificació de la decisió presa pel Parlament. I a partir d’aquí, podem, ara sí, especular sobre què passarà si es guanya (primeres eleccions de la Tercera República catalana; el nou Parlament crea l’assemblea constituent mixta perquè redacti autònomament la propera Constitució catalana…). I si es perd? (La responsabilitat serà exclusivament nostra, dels qui hem apostat per la República, però no hem fet bé la feina de seducció de nous ciutadans al procés.) En aquest cas, malauradament, haurem d’acceptar la decisió democràtica i tornarem a ser una autonomia devaluada en tot, tal com s’albira si seguim amb l’actual situació.

Cal invertir en el nostre esforç crític, a obrir el debat, enraonar amb tothom, i convidar-los a la il·lusionant construcció d’un nou país, molt millor del que fins ara estem patint. Això sí, als polítics els pertoca fer la feina compromesa; si no, els engegarem tots fora i la societat civil els haurà de substituir en política. No volem perdre aquesta oportunitat única. Som-hi.

Sebastià Sardiné i Torrentallé



Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

Un nou empoderament ciutadà per a un nou país

Anem cap a una societat que es farà coresponsable del seu futur, del seu aprenentatge, de la seva salut, que pren consciència de les pròpies capacitats. Aquesta és la gent que construirà un nou país, amb nous valors i capacitats. Un país que serà millor perquè entre tots ho haurem fet possible.

El terme “empoderament” ha entrat amb força, i el sentim sovint aplicat als àmbits més diversos. Fa referència a la possibilitat que adquireixen les persones o comunitats de recuperar el control sobre si mateixes, d’adquirir fortalesa i confiança en les pròpies capacitats, amb l’objectiu d’impulsar canvis positius.

Alguns dels dirigents de tota la vida que no entenen què està passant, gent que ha manat sempre, en política i en els negocis, assisteixen astorats a una nova situació en què allò que havia funcionat sempre ja no funciona, que els que no preguntaven i es limitaven a obeir ara interroguen, es queixen, reclamen. En els partits, la gent ja no es comporta com abans, sinó que planta cara i són capaços de tombar decisions que vénen “de dalt” . El poder canvia de mans.

En l’àmbit de la salut, els metges ens expliquen que veuen com els pacients adopten un rol actiu a l’hora d’afrontar la malaltia, busquen informació pel seu compte, exigeixen saber, pregunten molt i fins i tot gosen contradir-los.

A l’ensenyament, els responsables acadèmics veuen com els estudiants s’organitzen per reivindicar els seus drets, també per compartir apunts, recomanacions i treballs, descobreixen webs on es posa una nota a cada professor segons el seu barem particular. Van veient també com es creen grups d’aprenentatge que col·laboren per compartir coneixement. I si es produeixen situacions que els estudiants perceben com a injustes, les denuncien públicament sense por de represàlies, utilitzant les xarxes que tenen a l’abast i que dominen més que els seus professors.

vota_indepe

Les dones van en camí de la recuperació de la seva dignitat, i qualsevol actuació o declaració contra aquest col·lectiu desencadena, com hem vist darrerament, una reacció en cadena que farà que cada cop s’ho pensin més els que fins ara podien actuar impunement. Neix una nova consciència de gènere, que condueix a una recuperació de l’autoestima individual i col·lectiva.

Als nostres ajuntaments, la posada en marxa de la Llei de la transparència i bon govern, al costat de l’avenç de les aplicacions tecnològiques, han fet possible un empoderament creixent de la ciutadania, que cada cop participa més activament en la gestió pública perquè disposa de les eines necessàries: informació a l’abast, canals de participació, recursos per organitzar-se i legislació que ho afavoreix. La figura del cacic local passarà aviat a la història, aquells alcaldes que ho eren anys i anys i que tenien el poble dominat i sotmès. Perquè l’empoderament també comporta perdre la por de denunciar, de reclamar allò que és just.

Anem cap a una societat que es farà coresponsable del seu futur, del seu aprenentatge, de la seva salut, que pren consciència de les pròpies capacitats. Aquesta és la gent que construirà un nou país, amb nous valors i capacitats. Un país que serà millor perquè entre tots ho haurem fet possible.

Meius Ferrés



Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , | Envia un comentari

L’Estat contra Catalunya

La rateta diligent que vicedesgoverna en funcions aquest infeliç territori, molt seriosa i digna, anuncia la seva intenció d’empaperar a la presidenta del Parlament de Catalunya. Sol·licita el corresponent informe d'”afinació” a la Fiscalia per a quan aquesta hagi acabat d'”afinar-li” els presumptes al frustrat ambaixador de l’Opus-secció espanyola al Vaticà.

Per molt que la Fiscalia “afini”, és impossible que aquesta col·lecció de roms funcionaris franquistes entengui una mica de política democràtica, activitat que li produeix vertigen. Aquest grapat d’ineptes amb ínfules de Conde-Duc d’Olivares, advocats de l’Estat que creuen que aquest no és més que una cadena jeràrquica en la qual el comandament dóna les ordres i els altres compleixen amb servil premura, només poden governar mitjançant corró parlamentari i decret llei, per imposició i saltamartí, que és el que han mamat a casa seva. Quant el panorama es complica, els senders és bifurquen i el personal mostra les seves diferències, ja no saben què fer i recorren a l’únic que se’ls ocorre en el seu raquític repertori: la policia, els tribunals, la presó. Com Franco, Franco, Franco, que és l’única cosa que entenen.

La rateta diligent i el seu cap, el registrador de la propietat, confonen l’Estat amb el seu partit, igual que el moviment nacional era l’Estat i la carrera en l’un era la cursa en l’altre: ell era cap de centúria, president de la Diputació, governador civil, cap provincial del Moviment, secretari d’Estat, ministre, sempre per ordre del Caudillo, s’obeïen les seves ordres i aquí acabava la política.
Aquests titelles del més ranci feixisme espanyol en línia biològica o doctrinal són essencialment incapaços d’entendre l’alt valor simbòlic d’una magistratura al capdavant d’una cambra representativa d’origen democràtic.

Per a ells, el Parlament, qualsevol parlament, és com les Corts de Franco: una càmera d’aplaudiments i el seu president o presidenta qualsevol inútil en premi als serveis prestats inclinant la cèrvix. Res més il·lustratiu i clar que comparar a les dues presidentes, Carme Forcadell, dona forjada en les lluites de la societat civil per la independència a l’altura del càrrec que ostenta i Ana Pastor, una grisa funcionària al servei del comandament, que fa el que li ordenen, fuig d’estudi quan toca donar la cara i rebaixa el càrrec a l’alçada d’una subalterna.

La segona generació de franquistes, avui al comandament, incapaç d’entendre la política democràtica com a sistema d’institucionalització civilitzada de conflictes, pretén resoldre aquests per la via penal perquè, creient que els altres són com ells, s’amedrantaràn quan vegin aparèixer als agutzils. Obren així en la seva incompetència i ignorància definitivament l’últim tram que conduirà a Catalunya a la independència. Un fracàs més d’Espanya com a nació només atribuïble, com tots els anteriors, al caràcter oligàrquic, caciquil i profundament estúpid de les seves classes dominants.

I, malgrat, no és difícil veure-ho. El relat de la independència de Catalunya és un crescendo dialèctic que, per limitar-nos als últims anys, mostra el següent canvi de quantitat en qualitat:

Tesi: Menyspreu al Parlament al “raspallar” el projecte d’Estatut de 2006.
Antítesi: Menyspreu a la voluntat popular en referèndum mitjançant sentència del Tribunal Constitucional.
Síntesi: Consulta del 9-N i eleccions referendàries de 27-S amb majoria independentista.

I, ara, segon cicle:

Tesi 2: Nou menyspreu (i atac) al Parlament en la persona de la seva presidenta.

Els altres passos vindran a continuació. Aquests funcionaris franquistes ignoren que darrere de Carme Forcadell hi ha 72 diputats i, darrere dels 72 diputats, milions de ciutadans. Més, fins i tot dels que els van votar, perquè, davant d’un atac tan obvi al mateix temps que imbècil a una magistratura popular i nacional, molts electors d’altres forces s’ajuntaran les seves amb la part agredida.

És a dir, com sempre, el recurs a la repressió és el que encén la flama de la rebel·lió.

Ramón Cotalero



Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Envia un comentari